Un marc per a la censura
REPRESSIÓ. Glenn Greenwald és el periodista que, juntament amb Edward Snowden, va denunciar l’espionatge massiu per part de la NSA, l’agència de seguretat nacional dels Estats Units. La setmana passada la Fiscalia del Brasil, on viu Greenwald, va acusar aquest periodista nord-americà de formar part d’una organització criminal que, suposadament, hauria hackejat els missatges privats de funcionaris brasilers relacionats amb alguns dels escàndols de corrupció recent més importants del país. Des del primer moment Greenwald ha negat les acusacions. No és la primera vegada que pateix l’assetjament del Brasil de Jair Bolsonaro, ni el primer periodista que s’ha vist amenaçat per haver fet la seva feina. L’abril passat el fundador de Wikileaks, Julian Assange, va ser arrestat a Londres amb el càrrec de conspirar per piratejar, l’any 2010, una xarxa informàtica del Pentàgon.
A Europa, un dels continents més segurs del món per a la llibertat de premsa, tres periodistes han mort assassinats els últims tres anys: Daphne Caruana Galizia a Malta, Ján Kuciak a Eslovàquia i Viktoria Marinova a Bulgària. Tots tres havien denunciat la corrupció governamental i el crim organitzat.
CONTROL. Amb la tecnologia, la persecució del periodisme i de les seves fonts ha fet un pas més. El concepte de cibercriminalitat ha obert una nova porta a la repressió de la denúncia i de la llibertat d’expressió. Al desembre les Nacions Unides van aprovar una resolució que van anomenar “combatre l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions amb finalitats penals”. Es pot acabar convertint en la coartada perfecta per controlar les xarxes socials i la censura.
La resolució, proposada per Rússia amb el suport de la Xina, va tenir els vots favorables de països com Cambodja, Corea del Nord, Birmània, Veneçuela, Algèria, Síria, Bielorússia o el Kazakhstan. En contra hi van votar tots els països membres de la UE, el Canadà, Austràlia o els Estats Units. Un mes abans de la votació, un grup d’ONGs i associacions pels drets humans ja van enviar una carta a l’Assemblea General de l’ONU en què alertaven que “la criminalització de les activitats ordinàries a internet d’individus i organitzacions mitjançant l’aplicació de lleis sobre cibercriminalitat s’està convertint en una tendència creixent en molts països del món” i posaven en dubte la necessitat d’una convenció específica per a aquests casos: “Si l’ONU tira endavant la resolució, pot acabar oferint la cobertura perfecta per criminalitzar la llibertat d’expressió”.
TRANSPARÈNCIA. Saber ens fa més lliures. Hi ha més mitjans i també més relats contradictoris. Vivim en la hiperinformació però també en plena batalla pel control dels límits de la tecnologia que la fa possible. Potser hem de “reinterpretar i reforçar el concepte de llibertat d’expressió tal com s’entenia al segle XX”, diu el periodista Peter Pomerantsev, autor del llibre Això no és propaganda. Aventures en la guerra contra la realitat. Segons Pomerantsev, “la relació entre la llibertat d’expressió i d’emancipació s’ha trencat perquè, amb la tecnologia, com més ens expressem públicament més dades obtenen sobre nosaltres per analitzar-les i bombardejar-nos amb productes i missatges específics”. Però necessitem la informació, la capacitat de denunciar les violacions de drets i de poder investigar i assenyalar la corrupció. El debat sobre la regulació està viciat de sortida si el que pretén és imposar un control sobre el contingut i els usuaris, quan la clau de tot plegat està en la transparència sobre els algoritmes. El que cal regular és el capitalisme de vigilància que ha construït un sistema de negoci a partir de la digitalització de la societat.
