Recordo una conversa amb Cruyff, fa molts anys, a finals dels vuitanta, en què em deia que ell preferia fitxar jugadors bascos pel caràcter. Que aquí teníem artistes tècnics però fràgils a l’hora d’enfrontar-se a les dificultats. I que quan un any es guanyava un títol, la temporada següent era fluixeta, perquè com Carles Rexach li havia dit en alguna ocasió, i cito textualment, “els catalans es cansen fins i tot de guanyar”.
Han passat vora trenta anys i el Barça ha demostrat repetidament que sap competir i que no es cansa de guanyar. Fer el doblet és enorme, però fer-l dos anys seguits –més la Champions de l’any passat– vol dir que a la qualitat que se suposa a unes estrelles s’hi ha d’afegir que tenen fortalesa mental i compromís amb la feina.
El final d’aquesta temporada és tot un exemple del que diem: després de perdre amb el Madrid, perdre tres partits seguits de Lliga i quedar eliminat de la Champions, el Barça es va aixecar i ha guanyat sis partits seguits: els cinc de Lliga que li quedaven i la final de Copa, amb un marcador total de 26 a 0, i ha guanyat la Lliga i la Copa. La final d’ahir torna a ser un exemple de gestió de les dificultats: el Barça va jugar 50 minuts amb un de menys i contra un àrbitre que va trigar 73 minuts a treure una targeta als jugadors del Sevilla, però es va endur el títol en un partit magistral d’Iniesta, de Messi i de Piqué. Sobretot d’Iniesta, que ahir es va posar l’equip a l’esquena. I honors per a Luis Enrique i la seva direcció d’un grup que no ha de ser fàcil de tractar.
Però més enllà del futbol, aquesta final ens deixa molts elements per a la reflexió social. El primer, el ridícul espantós de la delegada del govern espanyol a Madrid, que va voler prohibir les estelades, la mateixa delegada que havia autoritzat dissabte una manifestació neonazi. Un jutge va posar les coses al seu lloc. Havia estat un intent de tapar un missatge que no es vol veure.
El segon intent de tapar va ser amb l’himne. Vinga decibels pels altaveus per ocultar la xiulada de part de l’afició del Barça. I el tercer intent de tapar, aquest més reeixit, va ser la realització televisiva, pròpia d’una televisió d’una dictadura i veritable lliçó de com la tele pot construir, construeix, de fet, la realitat fins a fer-ne un relat a mida del poder. Fidels al principi que allò que no surt per la tele no existeix, la realització va ignorar la graderia del Barça i la va tractar la majoria de cops amb plans generals.
Pel que fa a la tele, és greu. En democràcia, la tele no pot ser la de la dictadura. I tot i que un canal és una concessió pública, vés aquest matí a demanar responsabilitats a Telecinco pel senyal que va distribuir. Ara, la realització no és més que una altra conseqüència de la forma amb què l’estat espanyol afronta la reivindicació d’independència de Catalunya: aquest tema ni es planteja ni se’n parla, és lluny de qualsevol pensament pensable racional. Es com allò de Rajoy per la consulta del 9-N: “El referéndum no se ha celebrado”. Se’n recorden? Doncs és el mateix: “¿Esteladas? ¿Dónde?”. En conseqüència, no s’ensenya, no s’ensenya sobretot el dia que el futbol fa coincidir en el mateix espai tot de símbols: la corona, l’himne i les banderes. Són conscients els responsables televisius que han robat la veritat?
Hi ha un últim aspecte a destacar del dia d’ahir. L’horari. La final, com a la majoria de països europeus, havia de ser dissabte. Quan la Federació va veure que el Sevilla podia jugar la final de l’Europa League aquesta setmana, la van passar a diumenge. Però la van posar a dos quarts de deu perquè mana la tele! Resultat? La final va acabar dilluns. La Copa es va lliurar gairebé a dos quarts d’una de la matinada d’un dilluns. Per acabar-ho d’arreglar, la festa al Camp Nou serà avui a la nit, a quarts de quinze, també.