Cent anys de lliçons
No estic gaire segur que les celebracions dels cent anys de la fi de la Primera Guerra Mundial hagin fet forat a casa nostra. Els editorials dels principals diaris del món, de les principals publicacions setmanals, hi han dedicat un espai molt important. Setze milions de morts; el final de tres imperis: la Rússia tsarista, l’Austrohongarès i l’Otomà; els principis wilsonians; la línia Sykes-Picot, i el naixement de la problemàtica al Creixent Fèrtil del Pròxim Orient... Fa deu anys una colla d’entusiastes vam celebrar els noranta anys de l’acabament de la Guerra al monument del cementiri de Montjuïc. Hi van ser presents els cònsols d’Alemanya i de França, a més d’algunes escoles catalanes. Els organitzadors volíem recordar els voluntaris catalans que hi van morir, però també l’avenç que des d’aleshores Europa havia fet en termes de comprendre quin és el seu rol al món. Europa i el món havien de passar encara pel desastre de la Segona Guerra Mundial, el nazisme i l’Holocaust. Europa encara havia de passar pel totalitarisme soviètic. Al final del camí, un final que és un començament, Europa semblava que es retrobava a ella mateixa en un espai de llibertat i de democràcia. Imperfecte, esclar, però un espai de laïcitat, de valors compartits i de valorització de la persona.
Tot això sembla perdre valor si analitzem l’evolució dels darrers temps. Els que defensen el retorn als nacionalismes d’estat i a l’unilateralisme -des del Regne Unit fins als EUA, des de Turquia fins a Itàlia o a Polònia- sembla que han perdut de cop la perspectiva històrica. A Espanya això es veu molt clarament quan hi ha qui desqualifica l’Europa que ens protegeix de les arbitrarietats jurídiques: no volen una Europa que tingui en compte la persona, ni les identitats que no encaixen en els models prefixats.
Hi ha un fil roig que uneix el Moviment Cinc Estrelles i el Partit Republicà de Trump: el fet de pensar que el retorn al tancament i a una visió del món des de cadascun dels nostres portals ens ajudarà a acabar amb els problemes de la nostra societat. És el retorn a la força, el menyspreu de l’espai compartit. La força contra el control europeu. La força contra el poder comercial i militar xinès.
Hi ha un error de base en aquesta aproximació: jugar amb les regles de joc de qui s’hi mou amb comoditat ens situa en una posició de desavantatge. Quan els EUA, o el Regne Unit, juguen a l’unilateralisme davant del gegant xinès, obliden que la Xina es mou en paràmetres de valors i d’aliances diferents de les nostres. En comptes de forçar la Xina a jugar en el terreny de joc de la llibertat de comerç, en el terreny de joc de les normes socials compartides, s’opta per destruir els marcs de llibertat reglada i es passa a negociacions bilaterals que no fan res més que debilitar les posicions occidentals en allò que ens és fonamental: seguir generant espais de prosperitat que no necessitin comprometre llibertat per seguretat, o llibertat per generació d’oportunitats.
Hi ha molt en joc, i nosaltres, els catalans, som dels que hi tenim més a guanyar, o a perdre. Cal llegir la història d’Europa amb ulls crítics. Tal com va dir el general Lyautieu, la Gran Guerra europea va ser una guerra civil. L’eco d’aquella guerra arriba nítidament fins als nostres dies, si volem escoltar. Europa guanya quan va unida; Europa guanya quan prospera sense renunciar als seus principis fundacionals; Europa perd quan es divideix; Europa perd quan s’enlluerna amb models totalitaris, o amb models populistes que aporten solucions senzilles a problemes complexos. A cent anys del final de la Primera Guerra Mundial hem de fer que el compromís amb la llibertat sigui, des de tots els punts de vista, el compromís individual i col·lectiu d’Europa. Aquest compromís ha de ser traduït a la política diària, però també a la geopolítica. Cal comprendre fins a quin punt les decisions relacionades amb els models de negociació global poden afectar les nostres vides. Fa cent anys ningú no hi pensava. La pau europea va ser destruïda per un impuls irrefrenable d’unilateralisme. La possibilitat d’una Europa liberal va donar pas a una Europa totalitària i dividida. Qui se’n va ressentir? Els milions de famílies destruïdes per tantes guerres, la civil espanyola entre elles, que van ser víctimes de models sociopolítics que converteixen la persona en objecte, i no en subjecte.
Els reptes d’Europa passen per revisitar la història amb ulls crítics, i amb ganes d’aprendre’n. Han passat cent anys farcits de lliçons. Mirem de ser-ne conscients per tal d’alinear-nos amb els que, de debò, defensen un futur de llibertat. No cal ser un especialista per endevinar on porten els profetes de la força.
