El (contra)poder judicial

BarcelonaL'arquitectura democràtica espanyola trontolla per la situació precària d'algunes de les seves institucions clau. La primera i més evident, esclar, és la monarquia: l'espectacle del rei emèrit autoexiliat i investigat per la justícia –sense que ningú se'n vulgui fer responsable– està afectant la credibilitat de la institució més simbòlica i, fins no fa tants anys, la més popular. I el fet que el seu fill, el rei Felip VI, hagi pres sovint partit polític tampoc ha ajudat gens a preservar la seva figura, el suport ciutadà a la qual ha caigut any rere any, fins al punt que les enquestes oficials han deixat de preguntar sobre la monarquia per evitar posar-la en evidència. Amb el seu suport a la violència policial contra el referèndum de l'1-O, el monarca va perdre la neutralitat respecte al plet català. Una monarquia constitucional té en el rei un referent suprapolític, capaç d'encarnar l'Estat per sobre de la brega partidista. En el cas espanyol, també hauria de ser algú amb habilitats suficients per mediar en les diferències territorials. És evident que Felip VI ha abdicat d'aquest rol i ha decidit convertir-se en símbol de la "indissoluble" unitat de la pàtria.

Seguint l'exemple reial, l'alta judicatura també s'ha desubicat i extralimitat, atorgant-se el paper de guardiana de les essències nacionals, naturalment per frenar el procés sobiranista costi el que costi i, de passada, qualsevol tebior respecte a l'independentisme que pugui aflorar des de les instàncies polítiques. És en aquest context que cal llegir l'enfrontament descarnat que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) està sostenint amb la Moncloa. Escudant-se en la defensa de la seva independència, d'altra banda del tot relativa, el CGPJ de majoria conservadora s'ha convertit en un actor polític bel·ligerant. La cúpula judicial sap que té el PP al costat. I naturalment el PP no té cap pressa per pactar la seva renovació, per a la qual cal una majoria qualificada. Davant d'això, el govern PSOE-Podem està buscant, de moment sense èxit, la manera de desfigurar aquest contrapoder que dirigeix tota la governança (i els nomenaments, marcats per una endogàmia no exactament meritocràtica) de l'alta judicatura: Suprem, Audiència Nacional, Audiències Provincials, Tribunals Superiors de Justícia, etc.

La realitat que es desprèn d'aquest panorama és la d'un estat de dret amb una divisió de poders més que relativa, amb una justícia polititzada i una política que, incapaç d'afrontar la qüestió catalana, ha externalitzat les seves decisions en la justícia, de manera que una cosa ha retroalimentat l'altra. Tot plegat ha donat peu a l'envalentiment d'una figura com la del magistrat Carlos Lesmes, president del CGPJ i del Suprem, la confrontació del qual amb la Moncloa, fins i tot fent servir barroerament la figura de Felip VI, s'assembla més a la d'un polític d'oposició que a la d'un jutge. El CGPJ i el Suprem fa temps que actuen descaradament com un contrapoder del govern elegit pels ciutadans.