La humiliació més gran per acabar amb una època (8-2)

BarcelonaDesprés d’anys d’una lenta decadència, el Barça s’ha convertit en la riota de tot Europa. El vell campió, aquell equip que feia por quan guanyava, va patir la pitjor derrota europea de la seva història, convertit en una joguina en mans d’un Bayern que encara hauria pogut fer més gols (2-8). No va servir de res Roma i Anfield. A Roma van ser tres gols, a Anfield, quatre. I contra el Bayern, vuit. I els dos últims, obra de Coutinho, un jugador propietat del Barça. Una broma de mal gust. No ha servit de res perdre la Lliga, jugar cada cop més lent i veure com inversions milionàries acaben a la banqueta, sense poder prendre el relleu d’uns jugadors que ja han donat el millor futbol que tenien. Els senyals de decadència dels últims anys, en lloc de permetre un canvi de rumb, van convertir-se en el preludi de la desfeta final, a Lisboa. En un estadi trist i buit, tan trist i tan buit com el joc dels blaugranes. Una derrota que tanca un cicle, que acaba amb una època, que anticipa revolucions. De la desfeta de Lisboa no se’n salva ningú, dels despatxos al terreny de joc, ja que en el fons va ser l’últim capítol d’una temporada plena d’errades imperdonables. El pressupost més alt d’Europa ha acabat convertit en una broma de mal gust.

El Bayern, que arribava als quarts de final traient pit, va ser fidel a la seva paraula i no va perdre l’oportunitat de trepitjar un Barça que no fa tant tenia un estil que copiaven els mateixos bavaresos. Els blaugranes, que tenien com a pitjor derrota europea un 4-0, ja perdien 4-1 als 30 minuts d’un partit en què el Bayern, ensumant sang, va decidir utilitzar la desfeta catalana per enviar un missatge als altres rivals. Ells poden aspirar a regnar a Europa. El Barça, ara mateix, no pot ni posar ordre a casa seva amb un vestidor trencat, una directiva assetjada i una massa social ferida.

La derrota de Lisboa acabarà amb Setién, no només pel resultat sinó per la manera de caure. I, de passada, podria també carregar-se el que queda de mandat d’un Josep Maria Bartomeu que té pocs mesos per intentar salvar-se de la foguera. L’únic mandat sencer de Bartomeu va començar gestionant el llegat d’un triplet, el del 2015, i s’acaba amb el primer any en blanc en 12 temporades, malgrat gastar més diners que mai. L’espectacle de Lisboa, d’aquells que fan mal d’ulls, va començar ja a la prèvia, quan Setién i el seu cos tècnic es feien selfies a la gespa, confiant que aquella imatge la recordarien tota la vida. I, en part, tenien raó, tot i que segurament van esborrar la foto per no veure-la mai més, ja que serà la de la desfeta final. El tècnic que citava Cruyff com un referent va acabar apostant per un 4-4-2 més defensiu -amb Arturo Vidal al lloc de Griezmann- que no va servir mai per aturar el joc del Bayern.

El nom de Lisboa portarà per sempre més mals records a un barcelonisme que arribava dividit a la cita. Uns, racionals, no veien ni una sola raó per creure en el seu equip. D’altres, passionals, confiaven cegament que Messi obraria un nou miracle. Però l’argentí s’ha convertit en un profeta sense apòstols, massa sol quan arriba el dia del judici final. I, malgrat tot, l’inici del joc no va ser del tot dolent en un partit marcat per les errades. Com la de Sergio Busquets al mig del camp que va acabar amb el primer gol de Thomas Müller, ja als quatre minuts, o la de David Alaba, que poc després es va marcar en pròpia porta el gol del Barça. Llavors era un gol que permetia somiar, però el guionista era tan cruel que havia decidit que fins i tot el gol del Barça el faria un Bayern que de mica en mica va entendre el partit i va humiliar el Barça, que es va anar desfent.

Els bavaresos van triomfar jugant units, com un col·lectiu. I el Barça va caure trencat, convertit en un grup d’homes solitaris que perdien els seus duels individuals. Sergi Roberto i Semedo van estar especialment desencertats, i van convertir la banda dreta en el camp base d’un Bayern que va decidir el partit amb els gols de Perisic i Gnabry abans del minut 28. Thomas Müller, aquell davanter que sembla un actor còmic, amb moviments estranys, es va encarregar de marcar el quart. I després el Bayern va afluixar una mica fins al descans, perdonant un Barça que feia aigües ja des de la porteria. El dia que Ter Stegen havia de demostrar que és millor que Manuel Neuer, que és qui té en propietat la porteria de la selecció, el porter del Barça va redescobrir la inseguretat amb un munt d’errades.

Setién -trobant-se davant un vestidor trencat, amb les mirades a terra- va donar entrada al descans a un Griezmann que no tenia ni esma ni opcions reals de canviar res. El Bayern sempre va ser superior. Quan Suárez, trencant la cintura a un Boateng que sempre acaba amb mals records contra el Barça, va fer el 4-2, els bavaresos van posar una marxa més i Davies, deixant clar que Semedo no té nivell per al Barça, va oferir a Kimmich el 5-2. Setién, que només va donar minuts a Ansu Fati quan el partit ja estava decidit, tanca la seva etapa amb la pitjor golejada europea d’un Barça que va acabar humiliat amb els gols de Lewandowski. I per acabar de convertir-ho en una broma de mal gust, Coutinho va marcar els dos últims gols, el setè i el vuitè. El fitxatge més car de la història del Barça va marcar els últims gols dels alemanys, com a colofó de la nit més fosca. L’hivern ha arribat al Barça, on rodaran caps. El pitjor Barça de la història és ara mateix un fantasma que camina sense rumb. I sense ningú capacitat per dirigir-lo.