'Charlie Hebdo' o la llibertat reduïda a façana

Aquests dies han succeït dues coses molt interessants a França: d'una banda, ha començat el judici per l'atemptat de Charlie Hebdo, inici envoltat de declaracions polítiques grandiloqüents, d'aquelles de treure pit a favor de la llibertat d'expressió sense dir gaire res, amb un president de la República que ha arribat a afirmar (veure confirmar) el "dret a la blasfèmia"; i, d'altra banda, Éric Dupond-Moretti, ministre de Justícia d'aquest mateix president de la República, ha demanat endurir les penes per injúries, és a dir, les penes per insultar càrrecs electes de la República, en concret, alcaldes.

Com es llegeixen aquestes dues notícies plegades? La primera capa, evident, és la doble moral respecte a l'ús dels drets consensuats socialment a Europa, un debat que veiem aquests dies a Catalunya també, quan el dret a l'educació religiosa es posa en dubte quan toca que l'utilitzi la població musulmana. Que el dret es posi en dubte quan el demana tothom és una forma de violència com a pràctica discriminatòria, però és també una forma de violència simbòlica en l'existència mateixa del debat.

Tornant a Charlie Hebdo, és perillós centrar el judici per una massacre en la justificació que en dona qui l'ha perpetrada: el dret (o no) de la revista satírica de publicar unes caricatures del profeta Muhammad, mal anomenat constantment Mahoma com si els mitjans de comunicació visquessin encara en temps de les croades. Que hi ha gent que se sent insultada per aquestes caricatures, o per alguna d'elles, és un fet: jo mateixa m'hi sento i no soc pas musulmana. Em semblen sexistes, homòfobes i colonials en un context de guerres on França està ficada fins al coll, per variar. I, en un context de brutalitat racial a dins de l'estat mateix –amb un preludi de colonització i guerres per la independència d'aquestes colònies envers França en les quals va passar de tot–, la qüestió de les caricatures no és el dibuix, sinó la posició de poder que permet que aquestes caricatures en concret, publicades per aquesta revista en concret, s'interpretin com a llibertat d'expressió i no com a injúries, el delicte aplicable als insults a un alcalde.

Però el judici de Charlie Hebdo no va d'això sinó del fet que uns homes van decidir que aquesta ofensa mereixia un atemptat agafats a la mateixa fantasia que va fer que uns altres ataquessin un supermercat kosher, una sala de concerts, un hotel, una escola, a França, Somàlia, Nigèria... No va, doncs, de caricatures, que van ser una excusa entre moltes d'altres, però sí que va de la llibertat d'expressió. No del fet, sinó del debat. Del control del debat sobre la llibertat, aquesta paradoxa contemporània.

Quan en Macron treu pit per defensar el dret a la blasfèmia, se situa a si mateix, i a allò que representa com a Président de la République, davant d'una alteritat bàrbara que no respecta la llibertat: els altres. I davant la pregunta de si estem a favor de la llibertat (representada per l'estat, la legalitat, les institucions) o del terrorisme, la resposta tant se val. Perquè allò que està instal·lant la pregunta és el fals dilema de llibertat enfront de terrorisme, i l'apropiació del capital simbòlic de la llibertat per part d'uns poders que mai no han estat voluntàriament els seus garants.

El debat, doncs, no va de caricatures de Muhammad. No pas aquest debat. Aquest en concret va de com els estats europeus utilitzen el terrorisme per retallar llibertats civils i aprofiten el racisme de la societat europea per presentar-se com a garants d'uns valors mentre els ataquen sense mesura. Perquè si Europa no fos tan racista, no s'acceptaria tan fàcilment l'explicació simplista que diu que aquests musulmans ofesos van matar tota la redacció d'un diari simplement perquè ells són així.

Dies després de l'atemptat de Charlie Hebdo, líders polítics del món es van manifestar a París a favor de la llibertat d'expressió. A la capçalera, Mariano Rajoy, David Cameron, Angela Merkel, Benjamin Netanyahu i Abdal·lah I de Jordània, entre d'altres. Tots ells han proposat lleis que retallin la llibertat d'expressió als seus països com a forma d'acció antiterrorista. Tots han tingut suport ciutadà per fer aquestes retallades, mentre, paradoxalment, la llibertat d'expressió com a idea segueix gaudint de l'estatus de valor irrenunciable.

Hi ha una tècnica d'enderrocar edificis que manté la façana apuntalada mentre l'interior desapareix. Passes pel carrer i podries pensar que l'edifici és allà, però no hi és. Només hi ha l'aparença i el buit. I és aquesta, exactament, la tècnica: apuntalar la façana de la llibertat amb molta força mentre el seu contingut desapareix sense que arribem a adonar-nos-en.