El ‘cholisme’ no caduca

BarcelonaCal remuntar-se fins al desembre del 2011 per trobar un entrenador de l’Atlètic de Madrid que no sigui Diego Simeone. El tècnic era Gregorio Manzano, cessat al desembre pels mals resultats matalassers: eliminat a primera ronda de la Copa a mans de l’Albacete i desè a la Lliga, amb més partits perduts (7) que guanyats (6). Amb l’arribada del tècnic argentí l’entitat va revolucionar-se i els resultats es van girar com un mitjó. Aquell curs acabaria guanyant l’Europa League i remuntant fins a la cinquena posició de la Lliga, a dos punts de la Champions. Aquella temporada començava la llegenda del Cholo Simeone. Un idil·li, primer al Vicente Calderón i ara al Wanda Metropolitano, que encara dura. I té corda per estona: fa escassament un mes va renovar amb els matalassers fins al 2022.

El cas de Simeone és un rara avis al futbol d’elit actual, on les banquetes es renoven, en general, cada dues o tres temporades. És el segon entrenador que porta més anys en una mateix club, només superat per Stéphane Moulin, que va fer-se càrrec de l’Angers francès l’estiu del 2011. El tercer del rànquing és Christian Streich (Friburg), per només uns dies: Simeone va agafar l’At. Madrid el 23 de desembre, i Streich ho va fer el dia 29.

Eddie Howe (Bournemouth) i Sean Dyche (Burnley) són els següents a la llista, a les banquetes respectives des del 2012 i ara completant la setena temporada seguida com a entrenadors en un mateix club. El rècord històric -en els clubs d’elit europeu- el té el francès Guy Roux, que va estar 36 anys seguits dirigint l’Auxerre (en total van ser 42 temporades, sumant-hi dues etapes més). El segueix Alex Fergusson (27 anys al Manchester United) i Arséne Wenger (21 anys a l’Arsenal). Precisament, el tècnic francès va posar punt final a la seva trajectòria aquest estiu passat.

“El cinturó apretava massa”, deia Pep Guardiola per justificar que deixava el Barça després de quatre temporades. Luis Enrique parlava de “desgast” per acomiadar-se del club blaugrana. I Zinedine Zidane, a l’estiu, deia que marxava perquè el Reial Madrid “necessitava un canvi”. Al contrari d’ells, Simeone sembla que no té cap pressa. I no és pas perquè no hagi tingut pretendents: com l’Inter de Milà, amb qui va flirtejar a principis d’aquesta temporada abans de decidir renovar amb l’Atlètic de Madrid.

El matalasser amb més títols

Amant d’un futbol físic i defensiu molt reconeixible, Simeone va convertir-se aquesta temporada en l’entrenador que ha donat més títols al club matalasser (set), superant els sis de Luis Aragonés. El Savi d’Hortaleza va guanyar tres Copes, una Lliga, una Supercopa d’Espanya i una Intercontinental. Simeone té dues Europa League, dues Supercopes d’Europa, una d’Espanya, una Lliga i una Copa.

Un expedient on hi falta la Champions, títol que se li ha escapat en dues finals perdudes contra el Reial Madrid (2014 i 2016). Aquest curs havia de ser decisiu, amb la final al Wanda, però no s’esperava la desfeta a Torí, on la Juve va remuntar el 2-0 en contra de l’anada. L’ orelluda és el gran repte pendent. Una espina que s’intentarà treure en els pròxims dos anys.