Ciberespionatge
ATAC. “El caos és barat”, assegurava fa temps un informe de l’Atlantic Council sobre la guerra híbrida russa. Ciberatacs, desinformació, filtracions interessades són el nou arsenal desestabilitzador. Mètodes més econòmics que les activitats militars convencionals en mans d’uns països que van detectar fa temps que les confrontacions de l’era digital necessitaven més matemàtics que infanteria. Donald Trump va arribar a la Casa Blanca el 2016 sota l’ombra de la interferència electoral russa i se’n va amb el sainet d’un ciberatac massiu al govern que demostra la vulnerabilitat d’uns sistemes cada cop més exposats.
Uns pirates informàtics van accedir, durant mesos, a informació sensible del departament de Comerç i del Tresor dels Estats Units, així com a l’organisme de seguretat nuclear, en un dels hackejos més grans i sofisticats que ha patit l’administració nord-americana. Mentre l’encara secretari d’Estat, Mike Pompeo, apuntava cap a Rússia, Donald Trump ho feia cap a la Xina. És un final a mida d’aquesta transició irregular, però també és el recordatori d’una amenaça perfectament instal·lada.
VULNERABILITATS. Un informe de l’agència de ciberseguretat europea, publicat a l’octubre, advertia que, amb el confinament per la pandèmia, la capacitat de resistència digital està al límit, sobretot perquè la digitalització de la nostra vida laboral i personal ha coincidit també amb un increment del frau online, del ciberassetjament i de les extorsions sexuals en línia. Tots som més vulnerables.
La Comissió Europea assegurava la setmana passada que la UE també és un objectiu prioritari. El 9 de desembre dues companyies farmacèutiques -Pfizer i BioNTech- que esperaven aconseguir l’aprovació a les seves vacunes contra el covid-19 van denunciar que durant un ciberatac al servidor de l’Agència Europea del Medicament els pirates informàtics havien accedit a documentació confidencial sobre els seus estudis.
El mes de juny la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va insinuar que la Xina estava al darrere d’una onada de ciberatacs patits en diversos hospitals i centres de recerca europeus durant l’expansió del coronavirus. Von der Leyen feia aquestes acusacions només uns dies després de saber-se que que la Xina era l’autora d’uns atacs informàtics contra el govern d’Austràlia.
COL·LISIONS. Els ciberatacs són també una arma de reivindicació. La Xina els ha utilitzat per desestabilitzar alguns països del Sud-est Asiàtic amb qui manté conflictes territorials; l’Aràbia Saudita, per posar en un compromís alguna altra potència del Golf. L’Iran ha denunciat durant aquest any diversos atacs a infraestructures del país, des de ports fins a plantes petroquímiques i instal·lacions nuclears. Un estudi de la German Marshall Fund assegura que el govern rus ha utilitzat ciberatacs, desinformació i el finançament de campanyes d’influència per interferir en el debat polític intern d’almenys 27 països d’Europa i Nord-amèrica des del 2004 i fins avui.
L’any 2013 un estudi de l’Acadèmia de les Ciències Militars xinesa ja assegurava que el ciberespai era “el nou terreny de confrontació en la contesa militar”. El mateix any es va filtrar un document intern del Kremlin en què es deia que tres quartes parts de l’estratègia de guerra que seguien, ja aleshores, els generals russos es basava en la informació.
El ciberespai és el nou front on exercir o projectar poder, un espai en disputa que s’escapa de la cartografia dels mapes. Un espai virtual de poder real.