Ciència i religió en temps de pandèmia

Un contrast entre la pandèmia actual i les anteriors ha estat el paper aparentment migrat de la religió, a diferència dels molts actes religiosos que protagonitzaren la resposta social a d’altres epidèmies. Això invita a la reflexió. La religió, ¿ha quedat aparcada com un element superflu, impotent i superat? ¿Podem considerar que una ciència racional ha vençut finalment una religió irracional? ¿Podem imaginar que tant la ciència com la religió poden aportar elements valuosos a la societat?

Desglossarem la reflexió en quatre àmbits: psicològic, ètic, operatiu i ontològic. El punt de vista psicològic (com reaccionem en el més fondo dels nostres pensaments, emocions i sentiments) i l’ontològic (quina és l’autèntica realitat del que ens volta i del que som) són els més profunds, mentre que l’operatiu (quins recursos tenim per solucionar la situació) i l’ètic (quins valors ens han de guiar en la gestió i distribució d’aquests recursos) són els més immediats i visibles.

En el punt de vista operatiu, la ciència –medicina, biologia, farmacologia–, l’economia i la política –hospitals, centres d’atenció, llars de gent gran, ajut econòmic a empreses afectades i gent sense feina, mesures de mobilitat social– tenen un paper predominant. Però la ciència, la gran esperança pràctica, no troba immediatament les respostes –ha d’investigar, provar, temptejar–; la política explora com distribuir els costos i reduir contagis, però amb vacil·lacions i contradiccions. Així, l’aspecte operatiu –amb una ciència amb recursos limitats, una política poc conciliadora i una economia bastant depredadora–, tot i ser molt rellevant, no és l’únic a tenir en compte. Cal una escala temporal més àmplia i una obertura de visió més gran.

El punt de vista ètic –bioètica, ètica econòmica, ètica política...– es planteja quins valors han de presidir l’acció de la medicina, l’economia i la política; com ha de ser una distribució justa de recursos; fins a quin punt és admissible sacrificar llibertats en nom de seguretats... Ha d’analitzar la situació, denunciar els abusos, proposar actuacions que mitiguin tant de dolor com es pugui i obrin expectatives de futur. En el camp de l’ètica, la religió té força coses a dir, tot i que no sigui l’única font de valors. Sobretot, ha de donar veu als qui no tenen manera de fer-se sentir, ha d’aportar generositat a la mirada dels poderosos i ha de contribuir a una solidaritat que superi l’estricta justícia.

Psicològicament, la religió pot fer una contribució com a solidaritat assistencial; com a comunitat espiritual; com a exhortació més enllà de l’individualisme; com a serenitat que transcendeixi l’ara i l’aquí angoixants i superi ressentiments; com a energia que permeti depassar els límits usuals de la fatiga, les pors i els egoismes; com a disponibilitat d’una esperança íntima quan totes les promeses i les esperances fallen; com a acolliment transcendent quan tot s’enfonsa. Ara bé, no tothom necessita ni vol aquestes esperances; mentre no són afectats en profunditat, molts en tenen prou amb l’entreteniment, la comunicació, la informació trepidant... En aquest front, les tecnologies actuals proporcionen molts recursos –músiques, llibres, ciència, art, viatges virtuals, converses telemàtiques...–: un autèntic tresor, afeixugat, però, per discursos d’odi, mentides, banalitats i invasions de la privacitat.

Ontològicament, quan ens preguntem pel sentit de la realitat, hi ha hagut una tendència històrica a considerar les epidèmies com a càstigs divins. La ciència ha contribuït a esbaldir aquesta visió tot posant de manifest la base natural d’epidèmies, catàstrofes, malalties...: no càstig ni revenja, sinó fragilitat i autonomia del món i de la vida. Però on és Déu? ¿És un invent dels humans o és la base de l’existència i la raó del sentit de les coses? Fins a quin punt aquesta pregunta és anàloga a la de si les matemàtiques són un invent humà o són la base de l’univers, de la vida, del dinamisme de la naturalesa? Què ens pot aclarir sobre el nostre ser i sobre el nostre sentit tot això que ens excedeix tant?

En síntesi, la religió pot ser una invitació a una racionalitat serena o una excitació de l’agressivitat, una esperança oberta o un instrument de poder. És un terme massa gran per treure'n conclusions universals i inequívoques. Ara i aquí moltes de les preguntes i les savieses d’una religió oberta al misteri de Déu i a l’enigma fràgil del proïsme continuen sent pertinents, i poden contribuir a una paciència esperançada mentre la ciència –¿és la ciència una forma de l’acció de l’Esperit en la història?– busca solucions que tard o d’hora seran superades.