Cinc mesos després de la mort

El dimarts, 25 de febrer, va morir ma padrina. El dia que feia 99 anys. El diumenge li deia adeu sense saber-ho: viva, lluenta, ferrenya. Amb l’aixada a la mà i el cor a l’hort. El dimarts, el cor, com les portes que el vent empenta amb silenci, se li va tancar en segons de càmera lenta. Va marxar com va viure: sense fer soroll. Per feina. Sense queixa. Sense res. Dolç àngel de la Mort. No vaig estar trist perquè durant molts anys em preparava per a la seva mort, que mai arribava. Havia plorat tants cops que ja no tenia llàgrimes. Ningú va plorar. Tothom que la coneixia l’estimava. Va donar més del que va rebre i això només ho pot fer algú que creu en la vida com un mai més. Han passat cinc mesos. Més de tres els hem viscut tancats al taüt del confinament. I més d’un al règim moribund de semillibertat paranoia confusió vigilada. Els morts semblem nosaltres.

Del món de la meua padrina ja no queda res. El món d’ahir. El món antic. El seu poble, Miralpeix, és sota les aigües del pantà de Rialb. Com un peix cadàver. Ja no queda ningú enlloc. No vull records. Ni fotografies. Ni res. El passat no existeix. La memòria és coixa, bòrnia, boira, baf a la boca. Ja està. Ja no hi ets. Durant cinc mesos de taüt propi he rumiat què em queda de ma padrina. Si tu no hi ets, a qui m’adreçaré? Si tu no hi ets, qui em jutjarà? Ja, ningú. Del diàleg al monòleg. Parlo sol. M’he quedat sol. La realitat és això. Parlo. Xerro. Enraono. Gasto saliva i em surt la llengua. La llengua és la veritat de la mort i la veritat de la vida. Obro la caixa.

La meua padrina feia anar la llengua com l’aixada bocabadada, el ganivet desdentat, la cullera de fusta mossegada: de manera natural. Tenia una llengua com una eina. Com tots els que l’envoltaven tenien una llengua. Hi havia una llengua. I tothom s’entenia. Escrivien la vida a l’aire. Escriptors sense glòria. Escriptors d’obra infinita. Escriptors del demà. Escriptors de la vida. Escriptors de veritat. Si va aprendre una altra llengua és perquè l’hi van posar per força a la boca com un tap de suro cimentat i per això tartamudejava: no era ella. Ella feia anar la llengua com Víctor Català: les mateixes paraules amb quilòmetres de distància. Apreses al paisatge com una pissarra de 360 graus. Sentides a la veu de fumador enrogallat dels contes del besavi Pau... Li sortia de la boca la llengua com un cop de xapo, com una tempesta, com una festa, com alguna cosa de dins, de molt a dins. Com una actriu que interpreta el paper de l’existència. Colometa de regadiu. Era el que portava dintre. I als meus monòlegs em pregunto i com és? Com és que va ser així?

Ni la sang i els robatoris de 1936 i de 1939 en una altra llengua la van fer canviar de llengua. Uns van dimitir el 1936, els altres el 1939: ella, nosaltres, no. No va ser una derrota: era la victòria servada a la boca. No vam renunciar al que som, com d’altres van fer i ens alliçonen fins que ens puguin matar bojament, passionalment, científicament, socialment, racionalment, democràticament. Vam dir: som i som. I el 1975 el mateix. I als 80, 90, el nou segle... fins que un múscul va dir prou. I ja no va sortir la llengua. I aquí estic: parlant sol. I ja no hi ets. I ja no queda res. I només queda això: la llengua. Aquesta llengua masegada. Aquesta llengua de les persones. Som i ens diuen que no érem. Som i ens diuen que no parlàvem. Som i ens diuen que no. Som i m’explicaran amb ets i uts i raons i cançons que no existies: que tot és mentida. La mentida serveix per matar. El 1838 es prohibien els epitafis en català. El 2020 hem escrit l’esquela, el marbre: tot en català. Només em queda això de tu. Només em queda això d’aquell món antic. Només tinc això. Si ho tinc, si ho tenim, deu ser perquè és molt valuós, únic, irrepetible. Deu ser l’únic que importa. Deu ser l’únic que ens fa viure. La llengua. Ara que ja no hi ets, ara que el teu món ha desaparegut, només puc fer servir la llengua, de manera natural, real, per dir la veritat: per dir que estem vius gràcies a tu, gràcies a tots vosaltres. I, avui, hem plantat una paraula a l’hort. Perquè la mort parli de nosaltres. Com ara parlem de tu. Per un instant m’ha semblat que tornaves.