Les cireres agredolces de Txékhov creixen al TNC

BarcelonaAnton Txékhov va escriure L’hort dels cirerers com un acte d’amor cap a la seva dona, que li havia demanat una comèdia per triomfar al teatre comercial com a actriu. El muntatge que va dirigir Konstantin Stanislavski va ser un gran èxit, però a Txékhov no li va agradar gens el to tràgic que va donar a l’obra. El muntatge d’ El jardín de los cerezos del Centro Dramático Nacional que s’estrena aquest vespre al TNC sí que sembla més fidel a l’esperit de l’autor, ja que el director, Ernesto Caballero, afirma que n’ha remarcat “els elements esperançadors, la vitalitat i la comicitat”. A més, ho ha fet en un muntatge que defuig el naturalisme i que és “essencial i poètic”. “La protagonista de l’obra és la mateixa vida”, subratlla el director.

Per a Ernesto Caballero, que serà rellevat com a director del CDN al gener per Alfredo Sanzol, El jardín de los cerezos és una obra “d’actors”. El repartiment està encapçalat per Carmen Machi, que es posa en la pell de Liubov Andréievna, una aristòcrata en decadència que torna a la finca familiar on hi ha el jardí del títol abans que siguin subhastada i se la quedi el fill d’un criat, imatge de l’arribada del pas del temps, la transformació social d’un lloc i d’un relleu generacional. “El jardí és una metàfora del que és irrecuperable”, explica Caballero. “És una obra molt difícil i molt rara”, diu Carmen Machi. “Els personatges amaguen el seu dolor i la seva alegria. El que es veu dels personatges no és el que els passa per dins. Hem vingut al TNC en un moment molt dolç del muntatge”, subratlla l’actriu. Completen el repartiment Chema Adeva, Nelson Dante, Paco Déniz, Isabel Dimas, Karina Garantivá, Miranda Gas, Carmen Gutiérrez, Isabel Madolell, Tamar Novas i Didier Otaola. També en forma part Secun de la Rosa, que compara el to de l’obra amb la manera com la vida s’ha imposat a la nostàlgia de tornar a la seva Barcelona natal quan ja no hi són ni els avis ni els pares i la ciutat s’ha transformat. “Els personatges tapen la nostàlgia i la pena amb frivolitat i alegria, que a poc a poc van sortint”, afirma De la Rosa.

L’emancipació dels personatges

Un dels elements de l’escenografia de Paco Azorín és una casa de nines, una metàfora del comportament dels personatges: “És una obra sobre la maduració individual i col·lectiva dels personatges, que comença a l’habitació dels nens. Els personatges s’infantilitzen, són immadurs, no volen veure la realitat”, explica el director. Al segon i tercer actes el públic assisteix als preparatius d’una festa al camp i a la festa mateixa, fins a la culminació del quart acte, on tornen a l’habitació infantil inicial: “Els personatges assoleixen l’emancipació més difícil, l’emancipació d’ells mateixos”, explica Caballero.

El jardín de los cerezos estarà en cartell al TNC fins al 21 d’abril i ja se n’han venut prop d’un 90% de les entrades. Un altre dels trets del muntatge d’Ernesto Caballero és que respecta l’accent propi dels actors. “Hi ha un model idealitzat de castellà de Valladolid que anul·la la riquesa de la llengua”. Això és especialment evident ens els intèrprets llatinoamericans de la companyia, Karina Garantivá, que interpreta una criada. “Sempre estem en una negociació per si mantenir l’accent aporta alguna cosa al personatge. En aquest cas és lògic que la criada sigui llatinoamericana”. També és llatinoamericà l’actor que interpreta el fill del criat que compra la finca, l’argentí Nelson Dante. “És una obra molt actual”, conclou Dante.