La ciutat dels disbarats prodigiosos

Escriptora“U na ciudad sin escritores queda vaciada de su esencia de ciudad ”, deia María Zambrano. Una Barcelona sense escriptors, per tant, ¿seria una Barcelona sense essència? Una Barcelona sense les novel·les d’Eduardo Mendoza seria, sobretot, molt menys divertida. No és el mateix passejar davant de l’escola Jesús i Maria del passeig de la Bonanova havent llegit les aventures del detectiu Celestino el Majareta en busca d’alumnes desaparegudes que sense haver-ho fet. És molt millor passejar pels voltants dels pavellons de les Exposicions Universals de la Ciutadella o de Montjuïc imaginant-s’hi un petit Onofre Bouvila que busca la manera de sobreviure enmig d’una ciutat amb febre constructora. El llegat d’un escriptor com Mendoza ajuda a construir una Barcelona imaginària que completa la ciutat real, la que mai satisfà del tot les expectatives dels barcelonins.

“ En cambio, la vida nocturna de la Barcelona vieja, la que no se había dejado alterar por los fastos de la Exposición, la que llevaba su vida al margen de todo, le entusiasmaba; sentía por ella un entusiasmo de pueblerino ”. Mendoza ha sabut retratar moltes Barcelones: d’èpoques històriques variades, de classes socials diferents, d’ambients que no es mesclen mai, i no va dedicar una novel·la a cadascuna, sinó que, com fan els bons escriptors, les va barrejar totes. Bouvila coneix els baixos fons com si hi hagués nascut, però també sopa amb marquesos i ambaixadors, i el detectiu Celestino tan aviat sopa amb polítics al poder com agafa un tren i, en mirar per la finestra, observa això: “ Vi pasar por la ventanilla aceleradamente casas y más casas y bloques de viviendas y baldíos y fábricas apestosas y vallas pintadas con hoces y martillos y siglas que no entendí, y campos mustios y riachuelos de aguas putrefactas ”. El protagonista de Mauricio o las elecciones primarias (2006), una de les novel·les més melancòliques de l’autor barceloní, no té clemència pels fastos de l’eufòria preolímpica de la dècada dels 80 i erra com un fantasma gris per una ciutat gairebé desnonada: “ El presente contaminaba el pasado: al volver la vista atrás todo el mundo reinterpretaba sus actos bajo una luz fría y crítica y el idealismo de los años anteriores se les antojaba ahora como algo estúpido, cuando no hipócrita. En este ambiente desazonado medraban los sinvergüenzas y los que actuaban al amparo de las sombras”. Això també forma part de l’essència de la ciutat.

La relació dels escriptors amb les ciutats és com qualsevol altra: complexa, feliç, a vegades difícil. Els llibres de Mendoza, com els de molts altres escriptors que han escrit i escriuran històries que passen a Barcelona, formen un dibuix que deforma, decora, alegra o ennegreix el perfil de la ciutat. Li dóna gruix, a vegades immortalitat, tot i que això sona molt solemne per a un escriptor tan agut com Mendoza, que ha fet de l’humor l’arma més eficaç per parlar d’allò que s’estima, o no tant: “ Nos hemos equivocado. Nos guste o no, las cosas están yendo por otro lado. Pronto seremos algo caduco y risible. Ya lo somos. Resistiremos mientras aguante nuestro público, pero nos esfumaremos cuando se muera de viejo el último espectador ”. Esperem que aquesta frase de La isla inaudita (1989) no fos premonitòria.