La civilització i els iogurts ensucrats
Imaginem per un moment que els mestres decidissin dedicar les classes als temes i activitats que agraden més als seus alumnes. I que les programacions i els currículums escolars acabessin sent dissenyats per les votacions dels infants, de manera no gaire diferent a com les audiències dels mitjans determinen quins programes pleguen i quins no. ¿Milloraria l’escola? ¿S’hi ensenyaria el que creiem que és fonamental? ¿Estem gaire lluny d’aquesta distopia? No em sorprendria que una part dels “nous pedagogs” arribin a veure amb bons ulls estratègies d’aquest tipus. El reiterat lema de “posar l’alumne al centre de l’aprenentatge” -que en bona part subscric- no diu pas això, però segons com s’interpreti tindrà -ja té- derivades que acosten a aquest malson.
El sentit comú ens diu -o ens deia- que no tot el que agrada convé. Quan al menjador escolar una comissió de l’AFA que vetlla pel menjar sa decideix canviar els iogurts ensucrats pels naturals, més de la meitat tornen gairebé intactes a la cuina. I la protesta de molts pares davant el consegüent dejuni de postres dels seus fills es fa sentir. Són pares que, a casa, els hi donen ensucrats perquè “els agraden més” i “els altres no se’ls mengen”. I pel mateix motiu hi ha molts nens que no mengen mai amanides, ni verdura bullida, ni fruita... L’ideal de menjar sa que propugnen els que ho han estudiat i se’n preocupen s’estavella contra aquests “no li agrada o no s’ho menja” regits pel mínim esforç. ¿Té conseqüències? Una creixent obesitat. I el mateix podem dir de les pantalles. Mentre altres nens juguen, un que no té ni dos anys s’està en un racó hipnotitzat per una pantalleta que emet musiquetes enervants. És un nen a qui li estan destrossant el cervell, i el futur, uns pares que també diuen que “li agrada i s’entreté”, i que gràcies a deixar-li el mòbil ells disposen d’un temps que si no no tindrien.
Fer de mestre, fer de pare, fer d’informador, fer de polític no hauria de ser mai fer, o deixar fer, el que “agrada o entreté” o “el que dona audiència” o “el que dona vots”. Hauria de ser fer el que es cregui que és millor, tant si agrada com si no. ¿I qui és el mestre, el pare, l’informador o el polític per decidir-ho? Doncs és, o hauria de ser, un professional amb vocació: algú que vol tenir fills, alumnes, audiència o electors per intentar, amb tot el seu saber i el seu esforç, fer-ne persones de profit.
I ho dic en termes antiquats perquè és carregant-se “coses del passat” que un bàrbar concepte de llibertat soscava la civilització. La civilització consisteix en assimilar el saber que ens precedeix i passar-lo als que venen, si pot ser incrementant-lo. I aquest procés no es pot regir per l’oferta i la demanda, pel que agrada o no. Els pocs que en saben molt de cada cosa, els experts, ensenyen als molts que en saben poc. I el gran repte és aconseguir-ho sense que sigui despòtic ni posi en perill la democràcia. Quan un mal entès concepte de lliure mercat ho envaeix tot, torna la barbàrie. I la gent no es vol posar vacunes.
