Classe mitjana: fins quan?
El lector trobarà un test a la web de l’ARA que li permetrà saber si és classe mitjana. Però el que et fa classe mitjana no són tant les dades objectives com els valors subjectius. Vaig pujar en una família que no era, pels seus ingressos, classe mitjana, però que sí que ho era culturalment. Al pis de sobre, una mare amb cinc fills arrossegava escales amunt (sis pisos sense ascensor) ampolles de coca-cola i fanta. Nosaltres bevíem aigua de l’aixeta. Et fa classe mitjana la cultura, i no parlo d’acumular coneixements sinó d’ordenar bé les prioritats. No es pot ser classe mitjana sense valorar l’esforç, tenir un punt d’austeritat i donar molta importància als estudis.
Quan diem que vivim el crepuscle de la classe mitjana, pensem massa en termes econòmics, i no reflexionem prou en els valors que hi van lligats. Ho explica molt bé el pare de Robinson Crusoe quan, per treure-li del cap la dèria d’embarcar-se, li diu que formar part de l’upper station of low life és el millor per ser feliç. Millor que viure en la misèria o atrapat en feines alienants -per raons evidents-, però també millor que ser ric, perquè els rics solen ser més envejats, no acostumen a ser gaire solidaris i estan més aïllats. La idea que la pobresa i la riquesa excessives fan un mal moral és clau per entendre la importància social de la classe mitjana. No és només que la gent més feliç sigui de classe mitjana, és que una societat és més sana i civilitzada com més gran sigui la seva classe mitjana.
I no és irrellevant que les classes mitjanes no estiguin dominades per l’afany d’enriquir-se. Si ho estan i tenen èxit, es desclassen, els seus valors canvien i esdevenen nou-rics, que és tota una altra cosa. La destrucció de la classe mitjana per part del neoliberalisme s’evidencia en les estadístiques que parlen dels nivells d’ingressos i la creixent desigualtat, però té un correlat moral i intel·lectual que travessa tota la societat i actua com un àcid corrosiu. N’està amarada la teleporqueria i el destil·len les escoles d’alta direcció. És el que fa que ja no ens sembli criticable enriquir-se sense límits, que idolatrem els milionaris i entenguem que, per raons d’eficiència, això que anomenen CEOs guanyin 100 vegades més que els seus treballadors.
Els valors de la classe mitjana passen per viure bé sense explotar ningú, sense aprofitar-se de ningú, integrat en una comunitat i sentint-se responsable del seu benestar. I ara mateix són bastant més compatibles amb ser un bon funcionari que no pas amb ser “un emprenedor d’èxit”. La classe mitjana i els seus valors només poden subsistir en un mercat regulat, que posi límits a la cobdícia, respecti els drets laborals i s’orienti al bé comú. Llançada al mercat lliure -a la selva on trepitges o et trepitgen-, passa a ser una espècie en perill d’extinció. I a mesura que retrocedeix, avança la barbàrie. La que avui lideren Trump i Johnson, la que voldria destruir el New York Times i la BBC. La que aviat, si no reaccionem, es carregarà TV3.
