Anar a classes d’aprendre

ENMIG DE TANTA mala notícia, deixin-me que comenci la setmana parlant-los d’ella. Va arribar a Barcelona fa més de trenta anys, procedent d’una d’aquestes ciutats tan pobres del nord del Marroc on les dones havien de parir agafades a una corda que penjava del sostre. Una altra part de la família va anar a parar a Amsterdam. Aquí ha vist prosperar els seus fills, aprendre llengües, posar-se la minifaldilla i abandonar el Ramadà, que ella observa fins i tot als estius més calorosos. Ha treballat de cuinera en una residència de gent gran i explica, orgullosa: “A mi no se me n’ha mort cap!” N’explica tantes com vulgueu dels micro (en realitat són macro) racismes que ha de suportar cada dia pel carrer. El mes passat es va jubilar i ara explica tota contenta que va a classe dues tardes a la setmana. “A classes de què?”, li van preguntar. “A classes d’aprendre”, va contestar. No sap ni llegir ni escriure. Aviat en sabrà.