Un clàssic de lectura perillosa

No és només la imatge d’equip dominat, empetitit i sense ambició que va deixar el Barça al clàssic. És la sensació que als seus futbolistes i entrenador ja els va estar bé l’empat. Diu el filòsof Sergio Ramos que, quan no pots guanyar, és important no perdre, però em preocupa que el fet de no haver pres mal davant l’etern rival serveixi de coartada i placebo al vestidor barcelonista per continuar enrocats en aquesta tònica segons la qual anar al davant a la classificació ho justifica tot.

Que el Madrid transmeti que podria estar jugant sis dies sense fer un gol no hauria d’animar el Barça a pensar que en tindrà prou amb la seva pólvora ofensiva. Ni a la Lliga -els blancs ja han passat en aquesta primera volta per tots els camps difícils- ni, per descomptat, a Europa. De fet, una de les conclusions del clàssic és que són dos gegants amb peus de fang que poden sortir escaldats quan la Champions arribi a la fase decisiva.

Diu Valverde que la fotografia actual -líders per diferència de gols a finals d’any, sempre que no passi res estrany aquesta tarda contra l’Alabès- ja li sembla bé, perquè confia que la millor versió del seu equip la veurem a la primavera. Una pilotada endavant que té dues adversatives. La primera és que el Barça ha guanyat les dues últimes Lligues precisament gràcies a l’avantatge que va agafar en uns inicis de campionat gairebé immaculats, de manera que quan vam arribar al que anomenen tram decisiu els culers tenien el trofeu de la regularitat al sac. La segona és una qüestió de fe: creure que la inèrcia conformista i de panxa plena que se li detecta a l’equip li permetrà créixer tot el que ha de créixer per esdevenir campió un any més.

Més enllà de la paciència que haurem de tenir -una hivernació no ens aniria malament- mentre esperem l’arribada de la primavera, el clàssic deixa estadístiques esgarrifoses, com ara que es va jugar gairebé el 30% del temps no ja en territori blaugrana sinó en el seu últim terç de camp, com si aquell complex que arrossegava el Madrid cada cop que s’ha trobat el Barça en els últims deu anys s’hagués esfumat més per deixadesa pròpia que per fortalesa del rival.

Avui al Camp Nou es farà un reconeixement a una representació dels herois llegendaris del sis de sis del 2009, sens dubte el millor equip de la història del club i, probablement, un dels millors de la història del futbol. La nostàlgia serà inevitable, i m’atreviria a dir que necessària si el Barça vol sortir de la mediocritat en què s’ha instal·lat.