Les claus del Barça-Rayo Vallecano
El talent blaugrana s'aprofita del context de partit que provoca Jémez: onze duels individuals a tot el camp. Neymar acaba sent el rei d'aquest joc de desequilibris
BarcelonaDesbocat. Descontrolat. Flexible. I previsible, idèntic a tots els anteriors. Així ha sigut el Barça-Rayo Vallecano. La grandesa del rival, malgrat sortir escaldat, és haver cregut que la remuntada era possible fins i tot quan el 5-1 lluïa en el marcador a falta de cinc minuts. Els madrilenys, fruit d'aquesta empenta que no els ha abandonat en tot el partit malgrat anar rebent cops quan menys s'ho mereixien, han aconseguit retallar diferències i apropar el resultat als mèrits que havien fet durant 90 minuts. Només la seva vulnerabilitat en el duel individual i la seva menor qualitat tècnica en les accions decisives, els ha impedit treure més premi de la seva lloable visita al Camp Nou.
Però al futbol manen els resultats i el Barça ha tingut l'habilitat de fer sortir el talent (sobretot, el de Neymar) en un dia gris, molt espès dels blaugranes, que han anat a remolc de la proposta desacomplexada del Rayo. Contagiats del seu aparent desordre, el Barça ha preferit contraatacar que adormir el partit. Ha preferit deixar que el Rayo s'obrís, que arraconar-lo. Sabia Luis Enrique que, en aquest context, la balança se li acabaria decantant al seu favor. I així ha sigut.
L'un per un defensiu
El tècnic del Rayo provoca duels individuals a tot el camp
Valent com havia avisat que seria, Paco Jémez ha volgut que el seu equip plantegés un partit incòmode, que no deixés que el Barça tingués temps a manar sobre el partit, que imposés el ritme. De fet, en molts moments ha semblat que era el Rayo qui marcava els temps de joc. El conjunt visitant ha mantingut en tot moment una pressió alta i l'ha desplegat amb agressivitat.
Els centrals han aprofitat qualsevol passada enrere del Barça per bascular endavant, ofegant les opcions d'atac del Barça, obligant-lo a jugar en llarg. Era la manera de portar la iniciativa.
L'estratègia havia d'aconseguir que l'equip es mantingués unit, però, el Rayo no ha pogut evitar que en molts moments es trenquessin les seves línies i hi hagués espai per a les conduccions. En aquest context, l'actuació de Sergi Roberto ha tornat a ser excel·lent, comodíssim en un entorn amb espai per córrer. Tampoc Rakitic ha estat incòmode, però el croat ha estat més discret que el seu company al mig del camp.
Però el desig de discutir la possessió al Barça no s'ha transformat només en una pressió alta sinó que ha derivat en un clar un contra un a tot el camp. A més, el Rayo no ha tingut por d'acceptar el duel individual al darrere i ha fet saltar un dels centrals (Diego Lio al primer temps) al marcatge de l'interior del Barça.
I si Sergi Roberto se sentia bé amb metres per endavant, Neymar s'ha deixat anar quan el partit se li ha convertit en un etern regat.
El brasiler ha sigut la principal peça desequilibrant d'un Barça que ha explotat el seu poder d'atracció. Rakitic ha perdonat el gol en la primera de les ocasions que els blaugranes han construït per aquell sector, on també ha intentat aparèixer en ruptura Sergi Roberto, Busquets o Jordi Alba sobre l'espai buit que deixava el lateral, que perseguia Neymar.
Dominar la possessió
Ha sigut una lluita igualada que, per fases, ha guanyat el Rayo
La temptació d'atacar des del duel individual ha provocat la versió menys pausada del Barça. Els blaugranes han corregut, han anat i han tornat. No han tingut pausa. Tampoc l'acabava de voler el Rayo, però els madrilenys han mastegat més el seu joc, han intentat desafiar la pressió que feia el Barça. Alguna errada en la sortida de pilota ha fet dubtar als visitants del seu pla, però hi han insistit.
Una de les novetats del Rayo ha vingut en la mobilitat del lateral dret, Nacho. Al primer temps, la seva posició ha estat especialment centrada quan Trashorras abandonava la zona interior per ajudar en la sortida dels centrals. Això permetia buidar molt la banda dreta, on Lass podia lluir la seva velocitat sense gaire oposició.
El mecanisme no s'ha repetit a la represa, perquè una de les tecles que ha tocat el tècnic Jémez per aixecar el 2-1 que el condemnava, ha sigut precisament la de Nacho.
Tot i així, la defensa de tres continuava sent visible, amb Zé Castro sumant-se al mig amb Trashorras quan convenia.
L'escenari ha acabat sent l'ideal per al Barça, que sabia que si deixava que el Rayo anés fent, trobaria moltes situacions per acabar de trencar el partit, amb espais. Neymar ha perdut protagonisme en el partit, però ha seguit sent decisiu quan més falta feia, recollint un refús per fer el 3-1 i rematant una assistència de Suárez. Els seus dos gols seguits han desmuntat la parada a un Rayo que s'havia cregut capaç d'arraconar el Barça i inquietar Bravo. L'única recompensa per als visitants, més moral que altra cosa, serà haver fet dubtar el Barça, haver-lo fet tremolar, haver-lo portat a refusos precipitats i estranys. Nerviosos.
El 5-2 pot explicar-se pel talent d'una plantilla i de l'altra, per l'atreviment inconscient d'un tècnic que no especula amb el 0-1, que no es tanca. Serveix perquè se sumi. Però no gaire per resoldre alguns interrogants.