Les claus del Barça-Sevilla de la final de Copa

BarcelonaNo havia de ser necessàriament així, però que l'escenari fos el Vicente Calderón ha acabat sent una mena de metàfora del partit incòmode que s'ha trobat el Barça per guanyar la final de Copa del Rei (2-0). Com si el Sevilla fos l'Atlètic de Madrid. Ja en la prèvia s'avisava que l'equip d'Emery tenia coses del de Simeone, per la seva variabilitat, per la seva intensitat, per la seva actual autoestima, pel seu domini del ritme de joc, per la seva capacitat de fer sortir de polleguera el Barça. I la dinàmica de la final ha acabat portant els blaugranes a sensacions de patiment similars a les viscudes contra els matalassers. Que la paraula 'gesta' planés sobre l'estadi. La novetat ha sigut que impliqués el Barça directament.

Des de l'inici ha sigut un duel sense espais, inquiet, difícil. Pressió alta del Sevilla quan inicia Ter Stegen. Replegament a tres quarts de camp quan el Barça comença a encetar el joc des dels centrals. El 4-4-2 andalús era un mur de contenció gens senzill de superar.

En previsió de l'escenari, Sergio Busquets ja ha sortit al terreny de joc amb la intenció d'ajudar en la sortida de pilota amb una línia de tres al darrere. Però no ho ha fet incrustant-se entre centrals com fa habitualment, sinó que ha repetit una fórmula vista altres dies, caient a la zona dreta de la defensa. A l'hàbitat de Piqué, que s'ha quedat al carril central. Per dins no es preveien espais i, de fet, Rakitic i Iniesta han tingut sempre Krychowiak i Banega a sobre.

L'estructura havia de facilitar la filtració de passades interiors pel sector de Leo Messi, tot i que no era l'argentí la primera solució. Messi s'ha hagut de mantenir obert a la banda i ha sigut més aviat Alves l'encarregat de trobar recepcions a l'altura dels migcampistes per superar línies de pressió. Per la banda esquerra, l'esforç de Coke per ajudar Mariano Ferreria ha impedit que Jordi Alba i Neymar entressin prou en joc.

El Sevilla estava còmode en el seu paper relativament passiu, deixant fer a un Barça que no acabava de trobar la manera de progressar i finalitzar accions sobre la porteria de Sergio Rico.

Quan era en camp rival, però, el Barça sí que tenia clar que havia d'evitar que el Sevilla pogués fer una transició ràpida. Els blaugranes han mantingut una pressió alta i agressiva que ha dificultat el desig de conservar la possessió dels andalusos. L'equip d'Unai Emery ha prioritzat la seguretat i, quan s'ha vist intimidat, ha optat per la passada llarga. La presència en atac d'Iborra era una garantia perquè aquesta solució, més que una via d'escapament, pogués ser un pla estable.

El joc directe a dalt no només s'ha buscat sobre el cap d'Iborra, sinó que també s'ha derivat als salts de Coke, que guanyava el duel aeri amb Jordi Alba.

Ha sigut sorprenent, de fet, que el Barça s'empassés una de les jugades clau de la final: l'expulsió de Mascherano. D'una sacada de porteria de Rico sobre el cap d'Iborra, Gameiro ha iniciat una carrera que el Jefecito només ha pogut aturar amb falta. I targeta vermella.

Amb un jugador menys, al Barça li ha canviat el panorama. Fins al descans, els de Luis Enrique s'han reajustat en una mena de 4-3-2 que ha situat Busquets com a central i Neymar com a migcampista de banda per l'esquerra. A dalt es quedaven Suárez i Messi.

Però després de la pausa, i amb l'entrada de Mathieu per Rakitic, el Barça ha preferit estructurar-se en un 4-4-1 que tenia Messi i Neymar com a jugadors de banda. La intenció blaugrana, però, era donar volada a Alves i Alba per no perdre l'amplitud quan els dos cracs saltessin a l'atac.

Més enllà de l'estructura, el repte era digerir el canvi de rol. La necessitat de defensar-se, de recular, d'acceptar que quedava poc més que bascular i córrer sense pilota per cobrir la baixa de Mascherano. Per acabar-ho d'adobar, després d'un control acrobàtic, Luis Suárez ha patit una lesió muscular que l'ha obligat a ser substituït per Rafinha. Amb deu, sense el seu golejador i amb més de mitja hora al davant: aquesta era la missió.

L'equip s'ha repenjat en la jerarquia de Piqué en les cobertures, en la grandesa de Busquets per ocupar terreny de joc, en la brúixola d'Iniesta per redirigir el ritme del partit i en l'olfacte de Messi per intuir el possible gol de la victòria. Amb orgull, s'han resistit les escomeses andaluses i, de camí a forçar la pròrroga, fins i tot s'ha provocat l'expulsió de Banega.

La vermella ha permès que el partit es tornés a obrir i que el Barça pogués abandonar l'actitud inevitablement reactiva per intentar tornar a agafar les regnes del partit en el temps extra. I aquí ha arribat el gol de Jordi Alba, després d'un desmarcatge en profunditat que Messi ha llegit a la perfecció. Sobre l'1-0, recuperar l'orgull i seguir competint ha sigut molt més senzill. El partit ja feia baixada i ni tan sols la interrupció per les molèsties de l'àrbitre Del Cerro Grande l'han distret del seu objectiu: arrodonir el doblet. Arrodonir-lo, literalment, a més, gràcies a un segon gol, definitiu i letal, de Neymar sobre l'afegit.