Les claus del Barça-Vila-real

BarcelonaNo és només una victòria. El 3-0 davant del Vila-real és, a més, la confirmació de la millora que el Barça ha anat trobant en els últims dies, quan el calendari l'ha alliberat de jugar partits incòmodes en cadena, com va ser l'etapa del Celta, Bayer Leverkusen, Sevilla i Rayo. La visita del conjunt de Marcelino tampoc havia de ser, a priori, un escenari fàcil (i no ho ha sigut malgrat el resultat), però els groguets no han oposat el mateix tipus de resistència que els anteriors rivals. Una defensa més baixa ha aclarit la sortida de pilota dels blaugranes i ha provocat un partit jugat més a camp contrari que al propi i aquest continua sent l'entorn on els de Luis Enrique estan més còmodes, encara que no sigui des dels atacs organitzats on s'hagi resolt el matx, sinó en el contraatac. De fet, ha tornat a ser quan el partit s'ha obert una mica, en la segona meitat, quan el Barça ha desencallat un partit que els visitants volien eternitzar en el 0-0.

Bloc baix

El Vila-real espera en un 4-5-1 i bloqueja la sortida per Piqué

I és que el Vila-real tenia clar el partit que volia jugar al Camp Nou. El Barça, també. Així, el duel s'ha convertit des del principi en dos plans estudiats que topaven l'un contra l'altre, per massa mil·limètrics. El domini era clarament blaugrana en el pla ofensiu, amb l'equip de Luis Enrique assumint el pes de la possessió i buscant camins per inquietar el porter Areola, mentre que els de Marcelino reforçaven la seva estructura defensiva per no ser ferits, conscients que havia de ser la base per intentar res més. No és que no volgués fer alguna cosa més, és que en molts moments no va poder.

El 4-5-1 amb què s'ha protegit el Vila-real era dens. Agressiu especialment per dins, on Pina i Dos Santos tapaven el joc entre línies que intentaven imposar Iniesta i Sergi Roberto. Cap dels dos podia trobar les recepcions a l'esquena que volien, perquè la línia de cinc grogueta era flexible en el triangle de dins, que ha liderat Bruno amb intel·ligència.

L'estructura, a més, ha condicionat la sortida de pilota del Barça. Mathieu i Piqué no han tingut problemes per superar Soldado, però els blaugranes s'han trobat amb un camí més minat que l'altre. Dos Santos ha tapat la sortida pel català i ha hagut de ser el francès qui arrisqués més en l'inici.

No era complicat plantar-se a camp rival i atacar des d'allà, però els espais eren mínims. La passada en profunditat a Suárez era l'únic camí més o menys directe a porteria.

Domini absolut

El Vila-real només deixava espai per banda, però el Barça l'ha arraconat

La resta d'opcions derivaven l'atac a les bandes, l'única esquerda que concedia un Vila-real meticulós i plagat d'ajudes defensives. Però, tot i permetre el joc exterior, l'esforç de Castillejo i Denis tampoc habilitaven una pujada còmoda d'Alba i Alves per la banda.

En aquest escenari, Munir i Neymar han hagut de mantenir-se especialment oberts, perquè per dins no hi havia lloc per a les aparicions sorpresa. Però aquesta presència més enganxada a la línia els ha tret continuïtat en el joc. El Barça aconseguia allargar els seus atacs i anar robant metres fins a la frontal de l'àrea, però faltava l'última rematada.

La part positiva d'aquest domini era que la capacitat de rèplica visitant era mínima. Els de Marcelino han tingut difícil la transició perquè el fet d'haver de defensar tan enrere deixava massa aïllat Soldado, que arrencava des de camp propi sense marge per fer gaire mal.

Per això, quan el Vila-real ha tingut pilota, ha intentat no rifar-la i conservar-la, per desplegar-se bé i tenir possibilitats d'ocasions. Des del seu porter, de fet, ha apostat pel joc curt sempre que ha pogut, per trencar la dinàmica de només defensar-se.

Tot i així, el Vila-real no ha pogut espolsar-se la pressió blaugrana de sobre, tampoc a la represa, perquè el Barça no ha fet possible que la dinàmica canviés. Amb caràcter, ha fet front a l'agressivitat amb què el Vila-real es defensava, fent inútil l'intent de posicionar-se més amunt de l'equip de Marcelino, que no volia viure tan enrere com al primer temps. Però el Barça seguia sense poder desordenar al seu rival. Per això no és casual que l'1-0 arribés immediatament després d'una recuperació de pilota, gràcies a la feina d'Iniesta sobre la pèrdua. La ràpida lectura de la transició que fa Busquets per assistir a Neymar permet trobar el forat que, des de l'atac organitzat, el Vila-real no mostrava.

Reacció estèril

Marcelino transforma el seu equip en un 4-4-2 però és massa tard

El marcador en contra ha fet moure peces a Marcelino, que ha prescindit d'un migcampista per guanyar una peça a dalt i acompanyar Soldado amb Bakambu. No era ben bé un 4-4-2 sinó més aviat un 4-4-1-1, com a mínim en organització defensiva. Però l'entrada del francès enviava un missatge clar: el Vila-real volia ser més perillós al contraatac del que havia pogut ser-ho fins llavors.

Però ni les diagonals de Soldado ni la verticalitat de Bakambu han fet trontollar un Barça concentradíssim que, de cop i volta, s'ha trobat els espais que no havia tingut abans per atacar. I ho ha celebrat, especialment a partir del penal del 2-0, provocat en un hàbil contraatac conduït per Sergi Roberto i culminat per Munir.

L'avantatge ha donat seguretat als blaugranes que fins i tot s'han atrevit a fer escalfar la banqueta, que en el 0-0 no havia il·luminat cap solució als tècnics. El partit ja estava fet: perquè, quan s'obre, Neymar i Suárez són especialment letals.