Les claus del Barça-Real Societat

BarcelonaHa costat. Ha costat encarrilar el triomf i rematar-lo, però l'actuació del Barça contra la Reial Societat aquest dissabte ha sigut sòbria i intensa. Molt bona, tenint en compte el desgast d'on es venia, amb l'esforç del Bayern encara pesant a les cames (de fet, que s'hagin fet cinc canvis en l'onze titular, entre ells tot el triangle del mig del camp, demostra la fatiga mental i física que acumulaven determinats futbolistes). L'ambició de Moyes, situant el seu equip amb les línies força avançades, ha obligat a treure inicialment la versió més a l'espai d'un Barça que, demostrant maduresa, ha gestionat els metres sense desfer-se. Ha sabut fallar ocasions, tornar-les a buscar. Ha sabut fer recular el seu rival. I ha sabut tenir-lo crescut, sense espantar-se, per celebrar una victòria que, en sortir del Camp Nou, ja sembla mitja Lliga.

Bloc d'equip alt

Si a la primera volta, probablement pel gol a favor tan matiner amb què va trobar-se, la Reial Societat va esperar tancadíssima a camp propi, les seves intencions inicials aquest dissabte al Camp Nou pretenien ser més agressives. David Moyes ha situat el seu bloc d'equip relativament a dalt, en un replegament mig que incomodava el Barça un pèl més en fase inicial del que potser s'havia esperat.

A més, quan iniciava el joc Bravo, tenia dificultats per trobar una primera línia de passada clara. Als centrals els tapava directament algun dels dos puntes i sobre Mascherano s'ha situat Canales. Per darrere, una estructura similar a un rombe, amb Bergara quadrant-ho tot més endarrere, vigilava als interiors i als laterals, deixant poc marge per a l'assistència precisa del xilè. Si s'avançava, tampoc era fàcil trobar circulació, tot i que llavors la Reial començava a recular i deixava més aire als blaugranes.

Solució a l'espai

Així, el Barça s'ha vist obligat a jugar a l'espai, a buscar connexions més directes amb la zona avançada. Els primers desmarcatges a l'espai han sigut directament de Messi o Neymar, però amb el pas dels minuts, l'equip ha trobat alternatives amb la incorporació dels laterals, entrant des de segona línia. També Rafinha ha fintat un parell de desmarcatges, però no n'ha abusat.

I solució en curt

El Barça no volia abusar d'aquest joc directe al qual semblava abocar-lo el seu rival. No volia entrar en aquesta guerra, conscient que el podia trencar, que el portaria a una verticalitat excessiva poc convenient. A través de les pujades dels laterals, la Reial s'ha anat esquerdant i, exigida en les ajudes defensives, ha hagut de descuidar algun marcatge. En aquest moment, quan a Granero o Prieto se'ls acumulava la feina perseguint Alves o Adriano, apareixien Neymar o Messi per dins. Els dos, sobretot el brasiler, han tingut un bon grapat de recepcions entre línies que han pogut ferir el conjunt txuri-urdin.

Ocasió. Ocasió. Ocasió. Una mà de Rulli. Una altra. El Barça ha anat sotmetent el seu rival de tal manera que la Reial ha hagut d'ajustar el seu plantejament. Moyes no volia, però no li ha quedat més remei que anar reculant metres. El bloc d'equip visitant ja no era tan fresc i ambiciós. Ja començava a ser realista.

Anar dominant

El Barça no ha deixat que el ritme de joc baixés, que s'aturés la intensitat amb què l'equip havia anat acomodant-se el partit. La pressió sobre la pèrdua ha continuat sent immediata, precisa i agressiva, per anul·lar qualsevol rèplica basca. Bravo ha començat a intervenir en la segona meitat, i amb un parell de sortides a la cobertura avançada.

Però han anat passant els minuts, la Reial ha fet un pas endavant i el Barça ha començat a perdre una part de l'ordre posicional que tenia inicialment. Els atacs han passat a ser més una jugada individual que una conseqüència d'una bona acció col·lectiva. El paper d'Alves i Adriano ja era menor, també la capacitat del mig del camp d'empènyer endavant.

L'equip mantenia la intensitat, però estava més estirat i, per tant, les imprecisions han frustrat més accions que anteriorment. El Barça ha deixat en mans d'algun contraatac la sentència i la Reial, esgotava les seves opcions en alguna recuperació si agafava el Barça desorganitzat, excessivament abocat a l'atac.

A poc menys de deu minuts del final, Luis Enrique ha fet el tercer i últim canvi, donant entrada a Pedro. Semblava que el substituït havia de ser Suárez, perquè l'equip necessitava un punt més d'esforç defensiu per fora i Messi ja estava consolidat pel mig de l'atac. Però l'asturià ha repetit la fórmula salomònica de redibuixar l'equip, traient un migcampista per encaixar-hi un atacant més. Amb el 4-2-3-1, el Barça s'ha preparat per seguir avançant en un escenari més obert i, fruit d'aquest caos relatiu, ha arribat el 2-0 que buscava, obra de Pedro amb una xilena espectacular. Ha sigut el cop que ha frenat les esperances de la Reial. El cop que matava el perill d'un empat que amenaçava el Camp Nou. El cop que trasllada la pressió al Madrid al Bernabéu, minuts abans de rebre el València. Un cop de Lliga.