Les claus del Barça-València

BarcelonaSi hi havia un guió que no convenia al Barça actual és el que s'ha vist contra el València. Un partit que ignora els teus mèrits per encarrilar-lo al principi i que se t'acaba posant en contra amb la llosa d'un 0-2 al final del primer temps. El fantasma del clàssic i de l'eliminació de la Champions. L'alè de l'Atlètic i el Madrid al clatell. El vertigen més absolut. Contra això ha jugat el Barça durant 45 minuts. Contra aquest estrès, aquesta ràbia, aquesta por, aquesta impotència. Contra les ocasions que abans entraven i ara se t'escapen, a tocar del pal. Amb tota la frustració.

La gran pregunta era veure com reaccionava l'equip al cop anímic de l'eliminació de la Champions. I des dels primers minuts, el Barça ha jugat decidit a deixar enrere l'ensopegada. A fer net. Ho ha fet amb un ritme de joc àgil, fresc, dinàmic. Amb ocasions. En deu minuts, els blaugranes han disposat de quatre accions clares per obrir el marcador, més que el bagatge total acumulat al Calderón. La dinàmica era una altra, l'equip fluïa. Al trident (i sobretot a Messi i a Suárez) li arribaven més pilotes i eren capaços de transformar-les en perill.

El València podia fer poca cosa més que oposar-hi una resistència ordenada. L'equip de Pao Ayestarán s'ha situat en una mena de 4-1-4-1 amb Javi Fuego al comandament entre migcampistes i defenses i Santi Mina com a punta de referència.

Sobre aquest dibuix, el conjunt xe ha intentat pressionar la sortida de pilota del Barça, però sense avançar les línies esbojarradament. L'objectiu era fer-se fort a tres quarts de camp, que fos allà on als centrals els entressin els dubtes. La sola presència d'un davanter centre ha facilitat la circulació de pilota dels centrals, que han anat trobant diferents línies de passada en funció de com es mogués la pilota. Si saltava l'interior, quedava un forat a l'esquena que era temptador per a Iniesta o Rakitic. Messi, aquest diumenge, no ha ocupat aquestes posicions interiors, potser com a reacció d'uns dies previs en què la seva ubicació tan centrada l'havia privat del gol i del protagonisme.

Però la proposta defensiva del València també es movia en altres zones i anava destapant línies de passada. Javi Fuego, en previsió que Messi no envairia la seva zona si marxava, no ha dubtat en saltar a la pressió sobre Sergio Busquets. I els extrems, en aquestes situacions en què l'interior havia de cobrir el moviment de Fuego, han sigut els encarregats d'incomodar la conducció del central. La línia alliberada era el lateral, tot i que l'equip no sempre ha volgut explotar aquestes vies exteriors per avançar.

El Barça estava bé. Tenia pilota, la movia bé, arribava a la porteria de Diego Alves. Però no ha fet gol. I, en un d'aquests intents d'atac, ha arribat una pèrdua de pilota de Neymar que ha derivat en el 0-1 de Siqueira. En el replegament desesperat, Mascherano ha baixat més del compte i ha desfet l'ordre defensiu, trencant la línia del fora de joc i habilitant, al final, l'acció per banda que ha acabat amb l'autogol de Rakitic.

Un detall. Un únic detall, el detall que penalitzava un Barça que no havia merescut el càstig i un Barça que s'ha vist obligat a reaccionar. Altre cop, com si no n'hi hagués prou amb la necessitat de fer oblidar els últims resultats des del clàssic. Tot i que amb menys ritme que al començament, el Barça ha seguit encadenant bones combinacions i alguna altra ocasió de gol, fins que a les portes del descans ha encaixat el segon cop, duríssim, després d'una jugada llarga de domini valencianista.

La gesta en la segona meitat era immensa: aixecar un 0-2 contra el rellotge i contra els fantasmes de veure escapar-se l'últim marge d'error a la Lliga.

La dificultat de la remuntada venia donada per molts factors: la competitivitat del València, les presses de l'equip, les imprecisions inevitables quan s'intenta executar a mil revolucions, la desesperació creixent del Camp Nou, etc. Les decisions arbitrals i la gestió del temps del València no han ajudat a trobar el clima ideal per pensar en com dur a terme l'exercici de capgirar el marcador. Però el desig del Barça ha sigut alt. No suficient, malgrat fer l'1-2 relativament d'hora.

Tot i que si el Barça ha fregat la remuntada no ha sigut només per ambició. Ha sigut, també, perquè l'equip ha buscat amb més insistència coses que al primer temps havia fet menys. Luis Suárez s'ha desmarcat en ruptura per aprofitar els espais que deixava la defensa valencianista quan intentava guanyar metres i no enfonsar-se a la seva àrea.

Però era inevitable que ho fes. El Barça l'ha arraconat, portant-lo a la frontal, tancant-lo davant d'un Diego Alves que ha seguit estant esplèndid en totes les intervencions.

Malgrat els esforços per no passar-se tot el segon temps amb aquest panorama, el València s'ha vist al seu camp, encaixant ocasió rere ocasió amb l'única esperança de caçar algun contraatac que el fes tornar a estar dos gols per sobre en el marcador. No ha pogut marcar el tercer, però no li ha fet falta, perquè el Barça segueix amb la punteria desviada. I desesperat. Sense entendre res.