Les 3 claus de l'Eivissa-Barça

BarcelonaAmb dos gols de Griezmann, l'últim al temps afegit, el Barça salva l'accident a la Copa del Rei.

Bloqueig estructural

Setién va repetir el pla del 3-5-2 amb un onze diferent i la cosa no va rutllar gens. Algunes peces estaven encaixades amb calçador i no fluïen. Semedo i Ansu als carrils estaven perduts, per falta d'idees o per incomoditat de perfil, i la sortida no era neta, però no tant perquè Sergi Roberto i Júnior no fossin especialistes al darrere, com perquè l'esquema els deixava malparats. Si algun dels centrals conduïa, quedava bloquejat per un jugador de l'Eivissa. El desig de baixar dels migcampistes multiplicava el bloqueig.

La incomoditat dels primers minuts es va veure exagerada perquè l'Eivissa, en alguna transició, trobava el forat entre Semedo i Sergi Roberto.

Sense intenció de progressar

El Barça tenia un primer problema en l'inici del joc, perquè Riqui Puig, Rakitic i De Jong s'excedien en les aproximacions a la base, i a sobre trobava un segon bloqueig quan avançava metres. Quan els interiors eren capaços de filtrar pilotes entre línies, no trobaven continuïtat. El més inestable a dalt va ser Carles Pérez, que rebia mal orientat. Es va limitar a tornar la pilota, sense valorar si la jugada li permetia girar-se i atacar l'última línia. Aquesta falta d'intenció va fer tranquil·la la basculació local.

Sortir-se del guió

L'Eivissa no patia i, a més, anava per davant en el marcador. Els minuts passaven i el Barça seguia sent inofensiu. Setién només va trobar solucions individuals, però no va modificar la inèrcia, no va intervenir estructuralment. Les millors jugades, de fet, van arribar en les poques accions que van sortir-se del guió, com alguna conducció fora de zona de Júnior o Sergi Roberto, o l'arrencada de De Jong en la jugada de l'empat. L'1-2 va venir en una transició. Símptomes de la necessitat de trencar l'harmonia per fer mal.