Les claus de l'Athletic-Barça

BarcelonaA San Mamés, el Barça ha posat en escena la seva versió més polida, una que arrodoneix i reuneix moltes de les diferents versions vistes fins ara. L’actuació dels blaugranes davant l’Athletic ha sigut contundent, sòlida i intensa. I encertada i premonitòria. Il·lusionant. Els homes d’Ernesto Valverde no han pogut fer gaire més que caure rendits a la superioritat d’un dels Barça més esclafadors de la temporada. El bon Barça de les últimes setmanes.

Tot i la claredat del triomf, els blaugranes han hagut de passar per una fase inicial de partit complicada, en què fins i tot s’ha exigit el millor repertori d’aturades de Bravo. Ha sigut durant el primer quart d’hora quan l’Athletic ha pogut posar en problemes la sortida de pilota dels de Luis Enrique. Els locals han pressionat ben amunt, igualant pràcticament totes les opcions de passada de Claudio Bravo, generant un un per un que havia de treure del cap la idea d’iniciar el joc en curt. Però la personalitat dels catalans ha permès sobreviure a un escenari complicat, de certa tensió. El porter xilè ha demanat moltes pilotes, ha funcionat com l’únic home lliure, el punt de pas necessari per fer bascular la primera línia fins a provocar el rendiment d’Aduriz o Munian. I a partir d’allà, Mathieu, Piqué, Jordi Alba o qui fos, podia entrar en joc i guanyar metres.

Ja fora de la zona 1, el Barça no ha pogut trobar passades còmodes en zones intermitges del joc perquè l’Athletic mantenia la intensitat defensiva i basculava amb agressivitat. Mirava d’acumular molts homes a la zona activa de pilota. I en aquest context de pocs espais, la presència de Luis Suárez ha sigut determinant. La seva feina d’intimidació, de fixar els centrals, ha acabat estirant les línies d’un Athletic que sabia que, més enllà de les diferents amenaces esglaonades que sempre eren els laterals, Neymar, Messi o la mobilitat dels interiors, tenien un davanter inquiet que rondava l’àrea.

Luis Suárez era el símbol d’una mirada vertical del Barça. Profunda però mai precipitada. Ofensiva però molt estable. L’equip ha trobat un alt ritme de joc gràcies al seu desig d’avançar metres, de ser punyent, de ser directe. S’ha arrencat amb contracops per seguir colpejant des de l’atac organitzat. La primera meitat s’ha acabat amb una superioritat total d’un Barça que dominava els espais, el temps i la pilota. Era l’amo del partit: tenia el rival endarrerit al seu camp, des d'on no podia enganxar-lo al contraatac. La pressió sobre la pèrdua era efectiva. La recuperació de pilota era immediata.

Després del descans, el to s’ha mantingut, amb un Barça que ha tingut respostes per a tot. Ha mantingut la capacitat d’acular l’Athletic al seu camp, ha resistit a la intensitat local que li dificultava la circulació de pilota i, a més, ha sigut capaç de reaccionar en pocs minuts a l’ensurt de l’1-2. La bogeria que l’Athletic ha sentit que podia apropar-lo a la remuntada ha obert camins als homes de Luis Enrique, que han entès perfectament el què convenia a partir de llavors. Si han trobat metres, els han aprofitat: amb conduccions, desmarcatges i atac a la carrera.

Si tocava pausa, han buscat passades segures, possessions llargues. Ni tan sols la fe basca per mantenir-se en el partit, fins i tot amb un home menys, ha fet perillar una victòria prestigiosa i poderosa d’un Barça que segueix creixent. Que avança.