Les claus del Reial Societat - Barça

BarcelonaSegurament, amb Luis Suárez, l'atac-i-gol hauria tingut més remats. Si més no, l'últim record, el de la remuntada davant l'Atlètic en Champions, ho fa pensar. Però sense l'uruguaià, sancionat, al Barça li van faltar elements per atacar l'espessa defensa de la Reial Societat, que es va fer forta amb l'1-0 aconseguit quan pràcticament s'acabava de començar el partit. Els blaugranes han anat sacsejant coses, corregint-se, buscant més amplitud, buscant més ritme de circulació, buscant Messi per dins, per fora, buscant sensacions amb l'equip de gala a la desesperada, però la Reial ha resistit. Protegida per un Rulli extraordinari, ha conservat l'avantatge mínim per incendiar la Lliga i tornar a evidenciar que Anoeta és, per al Barça, la pitjor sortida del campionat.

Ja feia la sensació que el Barça no estava del tot fi i el gol abans del minut 5 no ha fet més que radicalitzar la percepció. Ha sigut, a més, un cop anímic, un recordatori dolorós del que havia passat al gener la temporada passada. Altre cop contra corrent. Altre cop, necessitat de remuntada. Altre cop, contra els fantasmes d'Anoeta.

"No és por", havia aclarit Luis Enrique en sala de premsa. Però alguns fantasmes tenen cos i semblen un defensa més. És el que li ha passat al Barça a Sant Sebastià, on s'ha bloquejat contra una Reial Societat defensiva per ordres del guió. El 4-5-1 i la pressió alta sobre la sortida de Claudio Bravo amb què Eusebio Sacristán volia plantar cara s'ha anat convertint, amb el pas dels minuts, en un mur infranquejable a la frontal de l'àrea.

Era la reacció inevitable del conjunt local contra l'atac-i-gol que havia iniciat el Barça per capgirar l'1-0. Amb els laterals (Alves per la dreta i Sergi Roberto per l'esquerra) cada cop més a amunt, la Reial ha acabat enfonsada a la seva àrea, amb línies de cinc i sis futbolistes en defensa.

Atacar això és sempre difícil i, si jugues contra la teva pròpia impaciència de veure't per sota en el marcador, en un escenari que últimament inicia tots els incendis, ho és encara més. I al Barça li ha costat entendre que, davant d'aquest rival, li tocava donar més amplitud que mai. Havia d'estirar els laterals, havia de tenir paciència.

Quan l'equip trobava línies clares als carrils exteriors, se li obrien espais a Messi per dins. L'argentí, d'entrada, s'ha situat en zones interiors, una inèrcia que també ha buscat Neymar des del sector esquerre. La conseqüència, si ningú ho compensava amb un moviment cap a la línia de calç, era un embut a la frontal que limitava les opcions de finalització. Una única ocasió ha sigut el pobre bagatge ofensiu del Barça al primer temps.

L'escenari ha canviat a la segona meitat, amb l'entrada d'Iniesta per Rafinha, que ha desplaçat Arda Turan a la banda dreta. El turc ha ocupat millor zones profundes i obertes que l'ex del Celta, que ha insistit massa en moviments verticals per l'eix central. Tot i aportar profunditat, Rafinha ha acabat sent una peça més entre la densitat de jugadors per dins.

La dinàmica a la represa era una altra, amb Iniesta activant millor Neymar amb les seves conduccions. També ha derivat en una millor gestió de la banda per a Sergi Roberto, fins al punt que s'ha fet necessari un jugador més específic de banda. I ha entrat Jordi Alba.

El Barça estava millorant, fent lluir el porter Rulli, però seguia a contrarellotge, seguia encallat contra el mur guipuscoà, seguia contra els fantasmes. L'entrada de Rakitic ha acabat de ser el símbol del panorama: tota l'artilleria (la que es podia, perquè la sanció de Suárez no li permetia ser-hi per intimidar a l'àrea en un escenari propici per a centrades) per maquillar el marcador, per evitar el desastre, per mullar la llenya abans que comenci a cremar.

La frustració ha acabat sent encara més gran perquè els últims minuts del Barça l'han acostat més al 2-0 que a l'1-1. Sobreexcitat, histèric, nerviós, el Barça no ha pogut mantenir enfonsat el rival al seu camp com hauria volgut i ha tancat el matx sense aquella última ocasió que l'il·lusionés.