La coacció
Oriol Junqueras ha dit que cap país no obté la independència amb el 50% de la seva població en contra, i alguns li han respost que a Escòcia una victòria pel 50,1% hauria resultat vàlida. Això és totalment cert, tot i que estarem d’acord que no és el millor desenllaç possible, i que en el cas català -que és emocionalment més complex- un resultat tan ajustat vaticina una aplicació problemàtica. També és cert que la situació actual, amb mig país enfadat amb l’ statu quo vigent, és un problema per a Espanya. Però aquí no estem parlant d’un partit de futbol, en què un empat es resol amb una tanda de penals. Estem parlant de corregir unes fronteres vigents des de fa segles, i això és més complicat que mantenir-les. Per tant, és lògic que un moviment independentista madur es marqui l’objectiu d’obtenir una majoria més folgada.
L’última enquesta sobre aquest tema la va publicar La Vanguardia. Deia que l’independentisme obtindria la majoria absoluta del Parlament, amb un 47% dels vots, i que en un referèndum amb resposta binària la secessió arribaria al 43% enfront d’un 50% de vots negatius. Això té una lectura optimista i una altra de pessimista. L’optimista és que el Procés no ha estat una dècada perduda, sinó que ha consolidat un bloc sobiranista molt important. A més, l’enquesta detalla que el “sí” és majoritari en la franja de votants més joves (de 18 a 30 anys) i en els que tenen estudis superiors.
La lectura pessimista és que, en els últims tres anys de govern de Junts i ERC, ni les crides a la “confrontació” dels primers, ni l’estatègia d’“eixamplar la base” dels segons no han permès fer créixer el sobiranisme. La contínua batussa entre els dos socis segur que hi ha tingut a veure, perquè s’han neutralitzat mútuament, i això té mala solució a menys que un dels dos guanyi les pròximes eleccions de forma clara i indiscutida.
Hi ha, però, una qüestió crucial, que no té a veure amb les preferències de la gent sinó amb les seves expectatives. En el sondeig no es demana als enquestats el perquè de la seva resposta; però en molts estudis anteriors, els del “no” han posat al capdamunt de la llista de motius a) que la independència és impossible o molt difícil d’aconseguir i b) que si es dugués a terme hi hauria el risc d’un conflicte intern o amb l’Estat. És a dir: si bé hi ha una part de la població que és contrària a la independència per raons emocionals o racionals, hi ha una altra part que ho és com a resultat d’un xantatge emocional (l’apel·lació a les “famílies trencades” o l’amenaça -antidemocràtica- de conflicte civil promogut pels perdedors d’un hipotètic referèndum) o, pitjor encara, d’una coacció explícita per part de l’Estat.
Aquesta coacció, abans del 2017, era més aviat retòrica, com quan deien que seríem expulsats de la UE. Després ha esdevingut repressió pura i dura: presó, exili, processos judicials contra milers de càrrecs públics, falses acusacions de terrorisme (com en el cas de la Tamara i l’Adrià Carrasco), pressions polítiques -monarquia inclosa- contra el teixit productiu català, muntatges judicials/policials/periodístics, etcètera.
Per tant, no és agosarat dir que si Espanya es decidís a canalitzar de forma dialogada el cas català, amb el compromís de no coaccionar la voluntat popular, la independència esdevindria un horitzó factible i no traumàtic, i immediatament obtindria més suports. I heus aquí per què l’Estat, des de Vox fins al PSOE, des de la monarquia fins al Tribunal Suprem, prefereix optar per la repressió. Ho dic sabent que molts catalans, de forma legítima, se senten espanyols de cor. Però el cert és que la nostra pertinença a l’Estat és fruit de la coacció.