BarcelonaEls anys 20 del segle XX van ser especialment feliços per a la música a Catalunya. Hi van confluir músics de diferents generacions com Eduard Toldrà, Juli Garreta, Amadeu Vives, Manuel Blancafort, Frederic Mompou, Joan Lamote de Grignon i Robert Gerhard, a més de la soprano Conxita Badia. Pau Casals va impulsar una orquestra simfònica, amb concerts memorables al Palau de la Música. El Gran Teatre del Liceu va viure una època d’esplendor de la mà de Joan Mestres i Calvet. L’Associació de Música da Camera organitzava concerts de primer nivell. Ras i curt: hi havia un teixit musical espectacular. Va ser en aquell context en què va néixer la Cobla Barcelona, una formació “amb voluntat cambrística i simfònica”. Aquella cobla que buscava “eixamplar les capacitats expressives” més enllà del codis sardanístics tradicionals és l’objecte de la tesi doctoral La Cobla Barcelona, un projecte noucentista (1922-1938) que Albert Fontelles-Ramonet (Solsona, 1989) ha presentat a la UAB.
L’autor, músic de la Cobla Marinada, volia entendre l’efervescència i la creativitat de repertori per a cobla dels anys 20 i es va adonar que el denominador comú era la Cobla Barcelona, que es va convertir en “un instrument d’experimentació creativa al servei dels compositors de l’època”. La vocació no era tant la plaça com la sala de concerts, i així constava a les bases fundacionals.
La Cobla Barcelona de seguida es va convertir en un referent. “Va estrenar sardanes d’Amadeu Vives que van portar molt de rebombori. Va ser la formació més activa als estudis de Ràdio Barcelona. Va oferir concerts per a Ígor Stravinski, Richard Strauss, Béla Bartók i Manuel de Falla. Va ser la cobla oficial de la Generalitat. Durant la Guerra Civil va dependre del Comissariat de Propaganda, que la va dur a actuar en la inauguració del Pavelló de la República a l’Exposició de París el 1937 i a fer dues gires per Europa. Em va sorprendre molt la importància d’alguns esdeveniments en què va participar”, explica Fontelles-Ramonet.
A la Banda i a la Cobla
L’origen de la Cobla Barcelona estava obert a diverses interpretacions, una de les quals n'atribuïa el naixement a Joan Lamote de Grignon. Però després d’estudiar els dietaris d’alguns dels músics, la investigació de Fontelles-Ramonet arriba a una altra conclusió: “Joan Lamote de Grignon va convocar dues places de tenora i una de tible per a la Banda Municipal de Barcelona. A aquest reclam hi van respondre músics de l’Empordà com Albert Martí, que un cop a la Banda van aprofitar l’avinentesa per fundar la Cobla Barcelona. Per tant, és una idea dels mateixos músics. Això sí, un cop muntada, piquen a la porta de Joan Lamote de Grignon i Enric Morera, que els assessoren artísticament. En el primer any, Lamote hi està molt a sobre, tot i que el director n'era Josep Gravalosa”.
La primera actuació de la Cobla Barcelona va ser el 30 de març del 1922 al Teatre Tívoli, en una funció de la sarsuela Marina, d’Emilio Arrieta. “Tocava l’Orquestra del Sindicat de Músics, i la cobla apareixia en una escena tocant Per tu ploro, de Pep Ventura”, diu Fontelles-Ramonet, per a qui ja és significatiu que decidís “estrenar-se en un muntatge escènic i no en una ballada de sardanes”: “De fet, van aprofitar qualsevol oportunitat per trepitjar sales de concerts i participar en representacions escèniques i fins i tot en espectacles de varietats que eren un poti-poti de gent”.
L’'Atlàntida' de Falla
La tesi doctoral també aprofundeix en les famoses audicions per a compositors com Falla i Stravinski. “Quan personatges com aquests venien a Barcelona, ja fos per tocar al Liceu o amb l’Orquestra Pau Casals, hi havia un protocol cultural més enllà dels concerts: els portaven a un cabaret, a visitar Montserrat o Sitges... I dins aquest protocol hi afegien les audicions de música catalana, no necessàriament de cobla. I no passava només amb els músics, perquè a Albert Einstein també li van organitzar un concert de la Cobla Barcelona”, explica Fontelles-Ramonet. El propòsit de l’autor de la tesi era “centrar-se en Stravinski i Falla i veure quin vincle hi tenien i fins a quin punt la seducció es va acabar materialitzant en una obra per a cobla”. En el cas de Falla, i mitjançant Rafael Moragas, que era amic seu, es va intentar que escrivís una sardana. “No ho va fer, però consultant els manuscrits d’Atlàntida, la seva última i inacabada obra, es veu que tenia la voluntat d’incloure-hi tibles”.
La Cobla Barcelona va viure uns moments complicats al principi del anys 30 davant l’empenta de “noves estètiques musicals com el jazz i noves formes d’entreteniment”. Els músics van demanar suport institucional i van ser recompensats amb el nomenament com a cobla oficial de la Generalitat. L’objectiu era la protecció patrimonial, però també incorporar la cobla a actes institucionals. “I quan a l’inici de la guerra es crea el Comissariat de Propaganda, encapçalat per Jaume Miravitlles, la Cobla Barcelona es converteix en un instrument de propaganda de la República”, recorda Fontelles-Ramonet. La Cobla Barcelona es va desfer el 1937. Va tenir una segona etapa, del 1945 al 1977, però és una història per a una altra tesi.
El caràcter indomable del divo Albert Martí
Albert Martí (l’Escala, 1883 - Barcelona, 1947), a més d’un molt bon intèrpret de tenora, tal com testimonien algunes gravacions, va ser un dels impulsors principals de la Cobla Barcelona juntament amb Josep Gravalosa. “Martí tenia un caràcter molt fort i encarnava una mica la idea del divo solista”, diu Albert Fontelles-Ramonet. Quan la formació va començar, Gravalosa n’era el director, però al cap d’un any ho va deixar “cansat” de les discussions amb Martí. “Llavors és quan hi entra com a director Josep Serra, el pare del compositor Joaquim Serra”, detalla l’autor de la tesi sobre la Cobla Barcelona.
Les topades de Martí amb altres músics de la formació van continuar i van acabar provocant-ne l’expulsió l’any 1929. Les raons van ser personals, musicals i empresarials. “Quan toques un repertori cambrístic, el lluïment individual va en detriment de la cohesió del grup –explica Fontelles-Ramonet–. Llegint els dietaris dels músics de la Cobla Barcelona veus que això els molestava molt. A més, Albert Martí era el representant de la cobla i, com que també tocava a la Banda Municipal, només acceptava actuacions que no coincidissin amb les de la banda”. La solució va ser tirar pel dret i despatxar Martí (i els altres músics que també eren a la Banda Municipal). I la seva resposta va ser crear la Cobla Barcelona Albert Martí.
