I un cogombre

Fer acudits sobre els cogombres és molt fàcil, però la crisi del cogombre no és per fer bromes, és molt seriosa, hi ha hagut morts.

Des del plistocè sabem que els aliments són el motor de la vida, però també poden ser causa de malalties i mort i, en tots els casos, no ingerir-los la causa segur. Els aliments poden fer mal de moltes maneres, recordo la història d'aquella dona que, en ser agredida al metro, va etzibar un cop amb la bossa del supermercat, en què hi havia una botifarra congelada, a l'agressor i va caure estabornit a terra. I poden causar molt mal a l'economia i l'estabilitat d'un país, com ha passat amb la crisi del cogombre. L'afer del cogombre comença amb les morts, continua buscant la causa i, immediatament després, s'ha d'identificar el culpable. Sort que la crisi ha acabat bé, sobretot per als que encara som vius i per als cogombres, perquè sembla ser que, ves per on!, no és culpa dels espanyols ni dels cogombres, ja podem respirar tranquils. Ara ens preocupa saber qui pagarà el mal comès i com es restablirà el prestigi dels pebrots, i els cogombres. Tot té un preu, fins i tot la mort, i s'ha de procurar treure un bon pessic de les indemnitzacions, que promocionen la recerca de culpables més que de solucions i ens estan transformant en una cultura que prioritza el materialisme en detriment de la caritat i el dol.

Quan de petits ens fèiem mal al pati, ens posaven una tirita, ara demanem la dimissió de la mestra i el pagament d'un creuer pel Mediterrani (aprofitant que ve l'estiu). No dic que hi hàgim de posar l'altra galta, la cultura judeocristiana s'excedeix en el perdó, però tampoc cal que se'ns posin els ulls com el Tío Gilito cada vegada que hi ha una catàstrofe de qualsevol mena. A aquestes altures de la crisi, qui pensa en els morts? De fet, ens importen un pepino .