'Coliving'?

Els manifestants reclamen el dret a l'habitatge
i Maria Sisternas Tusell
25/08/2020
4 min

Quan el nivell arquitectònic d’un lloc és exquisit, no calen etiquetes: ni super, ni eco, ni bio, ni post, ni acrònims. Els grans llocs es diuen pel seu nom perquè no hi ha imitacions possibles. És el cas de la Plaça Major de Pollença, que a l’estiu es cobreix de banderoles blanques que fan soroll de pluja de paper quan hi ha una mica de brisa. Li van dir Plaça Major per oposició a la Plaça Vella, insistint en un tipus d’espai que s’estén per tota la Mediterrània, des de la Piazza Maggiore de Siena fins a les places porxades de Vic o Banyoles, idònies per als mercats. És major, la plaça de Pollença? Ho és en el sentit que és la millor plaça que es podia fer en un àmbit marcat pels desnivells i amb una església descentrada respecte a l’eix de la plaça. En llenguatge del segle XXI, podria ser una superplaça.

Són súpers, les illes pacificades de Barcelona? Les superilles beuen d’un sobrenom amb prefix positivista per camuflar una cosa que durant molts anys era completament impopular: convertir carrers de cotxes en plataformes úniques per a vianants. Gairebé tot el barri de Gràcia és una enorme superilla que funciona com una xarxa de carrers pacificats, gràcies a una densitat de cases raonable i un entramat de carrers prou estret per dissuadir el pas dels cotxes. Però no és el nom el que fa la cosa, sinó el caràcter que els graciencs i els barcelonins hem volgut donar al barri on anem al cine, a fer un vermut o a fer un passeig perquè s’hi està objectivament més a gust caminant que circulant en cotxe. Moltes superilles encara no arriben a la qualitat que té l’espai públic de Gràcia.

La tasca principal dels arquitectes és fer lloc. Fer lloc en el sentit de donar aixopluc a algú, perquè no quedi a la intempèrie. I fer lloc és molt més complicat que no pas posar-li un nom. Aquests dies ha transcendit que la Generalitat estudia un nou marc regulador per als “allotjaments”. En un país amb excés de normatives i de lleis, només faltava inventar una altra manera d’anomenar les cases. Actualment, l’habitatge mínim té una superfície de 36 m(2 )útils; si no, es considera infrahabitatge. Si es confirma que els futurs “allotjaments” poden tenir un 20% menys de superfície (30 m(2)), el sector immobiliari públic i privat podrà llogar cases de la mida d’una habitació d’hotel.

Tot sembla indicar que la regulació dels allotjaments deriva de l’emergència habitacional i respon a la lògica de fer unitats més petites, a canvi de compartir alguns espais. El famós coliving que han assajat algunes cooperatives d’habitatge i algunes residències d’estudiants amb afany molt lucratiu.

Se suposa que les carències en la mida mínima se supleixen amb l’ús esporàdic dels espais compartits, però sobre aquesta qüestió no puc ser més escèptica. Diu la lògica dels “allotjaments” que poden ser més petits perquè són per a persones grans que viuen soles o gent jove que s’acaba d’emancipar. Però fer-los espais petits els condemna, encara més, a la solitud. La gent gran necessita un tipus de casa més sensible que ningú. Anar a casa els avis a dinar els diumenges ha estat tota la vida una manera sana i solidària de tenir cura dels avis, de portar-los medicines i acostar-los les criatures. En un apartament de 30 m(2) no hi ha espai per fer dinars familiars ni timbes de cartes els dijous, ni guardar puntes de coixí o agrupar amistats per fer els decorats de les festes majors dels pobles. ¿Es pot viure sempre en un espai de la mida d’una habitació d’hotel? ¿I, sobretot, s’ho mereix la gent que ha pencat tota la vida? ¿És el millor que els podem oferir? D’altra banda, el paper ho aguanta tot, però en entorns vulnerables, compartir espais és molt més utòpic que en una cooperativa que s’ha dissenyat el projecte a mida amb grups de convivència amb afinitats personals i circumstàncies vitals similars. L’experiència dels terrats plans de Barcelona indica fins a quin punt quan els espais són col·lectius, poden esdevenir llocs de ningú.

Si no és per millorar radicalment les condicions per viure, val més no regular res amb noms complicats. Conformem-nos amb promoure habitatges amb terrasses i menjadors al més grans possibles, amb la millor arquitectura. Cases amb pisos més grossos, a canvi de menys parafernàlies (sense marbres ni llautons). I si hi ha espais compartits, benvinguts, però no en substitució de l’espai habitable individual, i sempre amb unes normes clares per evitar conflictes. En matèria d’habitatge, no podem anar enrere, i menys després dels successius confinaments. Si cal fer lloc, potser en lloc d’importar anglicismes caldria pensar com s’activen les pallisses, les masies, les cases entre mitgeres, les rectories, les fondes i les fàbriques abandonades. Són velles tipologies del segle XIX, i tenen noms poc actuals, però tenen tant de potencial com les velles places majors.

stats