Colòmbia, un país en ascens
Colòmbia i el seu nou president, Juan Manuel Santos, tenen una bona ratxa. Per començar, el 4 de novembre l'exèrcit colombià va caçar i matar el líder de les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia), Guillermo Sáenz, més conegut pel seu nom de guerra, Alonso Cano. Durant més de 40 anys, les FARC, finançades pel tràfic de drogues, els segrestos i el suport internacional de l'extrema esquerra, han combatut contra el govern colombià.
Cano és el quart comandant de les FARC que maten en els últims tres anys. A efectes pràctics, la seva mort ha deixat les FARC sense líder. Del secretariat de l'estat major de les FARC, conformat per set comandants, els dos més coneguts -Luciano Marín, àlies Iván Márquez, i Rodrigo Londoño Echeverri, àlies Timochenko- són actualment a Veneçuela i no tenen autoritat real sobre els més de 9.000 combatents que segons les estimacions tenen encara les FARC. Aquesta guerra fa 40 anys que dura. Podria estar a prop del final?
Poc abans de l'eliminació de Cano, Santos, que va ser elegit al juny, va complir una de les seves promeses electorals més controvertides: va dissoldre el DAS (departament administratiu de Seguretat), el temut servei d'intel·ligència, marcat pels escàndols, i va crear un altre servei començant de zero. Ningú no sap fins a quin punt aquest nou servei podrà mantenir-se lliure de sospites; però desempallegar-se de l'antic servei d'intel·ligència era una condició necessària per descartar les pràctiques del passat.
Fa un mes, Colòmbia va obtenir per fi el que desitjava des de feia més de cinc anys: un acord de lliure comerç amb els Estats Units. Malgrat el suport tant de l'administració Bush com de l'administració Obama, el Congrés dels EUA endarreria aquest acord des de feia temps.
Els sindicats dels Estats Units s'han oposat a l'acord de lliure comerç, per proteccionisme i per principis. I els activistes pro drets humans -conjuntament amb sindicats i organitzacions no governamentals- consideraven que la història de violència contra els seus líders sindicals desautoritzava l'acord amb aquest país. Però finalment Santos ha arribat a un acord amb els EUA pel qual Colòmbia està obligada a complir uns mínims en matèria de drets humans i laborals.
A favor de Santos hi havia el fet que -a diferència del seu predecessor, Álvaro Uribe- hagués establert una relació de cooperació amb grups a favor dels drets humans, com ara Amnistia Internacional i Human Rights Watch (aquesta organització fins i tot va celebrar a Colòmbia una reunió de la seva junta directiva el més passat).
L'èxit més important de Santos, però, ha estat convèncer el Congrés de Colòmbia per aprovar la llei de víctimes i restitució de terres. Els 40 anys de guerra contra les FARC han causat que hi hagi entre 3 i 4 milions de desplaçats, principalment originaris del camp. La guerra ha provocat centenars de milers de víctimes i ha deixat moltes persones sense pare, sense marit, sense fill o sense germà.
Sembla del tot just compensar les víctimes i retornar els terrenys als agricultors i propietaris originals; mai ningú a l'Amèrica Llatina no havia posat en marxa un projecte d'aquesta mena i d'aquesta magnitud. La llei de víctimes és la promesa més ambiciosa del president Santos.
Amb tot, no és el principal repte que ha d'afrontar. Santos ha de trobar solucions per reduir la patent desigualtat econòmica (l'arrel real de les guerres que assolen el país) i millorar les precàries infraestructures i el desastrós sistema educatiu de Colòmbia.
Tot i que Colòmbia ha crescut de manera sostinguda durant una dècada, gairebé tots els índexs socials i econòmics indiquen que el país està encara molt endarrerit en comparació amb països com ara Xile, Mèxic, el Brasil i l'Uruguai. A Colòmbia la classe mitjana està creixent, però no és de cap manera tan gran com la d'aquests altres països.
La comparació amb Xile mostra com el lideratge polític i intel·lectual pot marcar la diferència. Xile, aquest país que s'estén en una franja estreta des del Perú fins a l'Antàrtic, és el paradigma de l'èxit a l'Amèrica Llatina. L'any 2010 va ser escollit president Sebastián Piñera, i després de vint anys de governs de centreesquerra el país va canviar al centredreta. L'economia prospera i enguany pot créixer més del 6%.
Actualment, però, a Xile hi ha molta agitació. L'índex d'aprovació de l'executiu de Piñera és un dels més baixos de tot l'hemisferi. Piñera està assetjat per l'Hivern Xilè, les protestes estudiantils que van començar fa sis mesos i que no mostren cap senyal d'apaivagament. Desenes de milers d'estudiants s'han alçat contra un sistema educatiu que consideren deficient, car i discriminatori. La resposta policial repressiva ha agreujat la situació.
Aparentment, Santos i Piñera s'assemblen. Políticament, tots dos formen part del centredreta. Tots dos pertanyen a la classe privilegiada i tenen experiència en el món empresarial. Tots dos van fer estudis universitaris als Estats Units i parlen l'anglès perfectament. I tots dos estan familiaritzats amb el món de més enllà del seu hemisferi.
Santos dirigeix un país que encara és parcialment disfuncional; però, fins ara, ho ha fet magníficament. Piñera dirigeix un país afinat i estructurat, com cap altre a l'Amèrica Llatina, però l'ha administrat molt malament. La perspicàcia política pot marcar la diferència. O com dirien alguns: "És la política, estúpid!"
