El colpidor cant a l’amor fraternal de Les Impuxibles

‘Suite TOC núm. 6’

Sala Beckett. 21 de març

21 de marçUn punt d’exorcisme i una allau de sinceritat banyen la nova proposta de les germanes Clara i Ariadna Peya. Un exorcisme sobre la malaltia mental que preocupa, debilita, confon, però que al mateix temps es converteix en protagonista d’una creació plena d’energia i humanisme, i també de reivindicació, perquè, sense assumir que tots patim algun problema mental com deixa entreveure el text de María Velasco, és ben cert que la societat genera depressions, angoixes i desficis a tota màquina que deriven fàcilment en malalties, estiguin diagnosticades o no.

Tot això forma part d’aquesta admirable, captivadora i punyent simfonia de teclats i sons electrònics que al llarg d’onze píndoles ens parlen de què es un trastorn obsessiu compulsiu (TOC), com afecta i com s’hi conviu, del dolor dels que el pateixen i del seu entorn, de la psiquiatria pastillera i, sobretot, de l’amor fraternal com l’èpic alè vital que acompanya com la pedra sobre la qual recau el dolor aliè i el propi que provoca la impotència.

Tan torbador com fascinant resulta l’embolcall sonor que brolla de les mans i l’imaginari de Clara Peya, que salta d’un a un altre de la dotzena de teclats sense tecles negres que omplen un espai escènic buit. Les poderoses coreografies d’Ariadna Peya tenen l’energia de la ràbia i la contundència de la rebel·lió. La virtut del text malgrat la superficialitat de la reivindicació es el despullament interior que circula a partir d’una metafòrica història entre dues veïnes. La de dalt, que toca el piano per enfrontar-se a les seves crisi, i la de baix, que, esclar, no pot dormir; juntes buscaran un remei. Un text en la veu d’un excel·lent Pau Vinyals i un gran treball de conjunt en una proposta admirable.