Comença la Copa de la UEFA
BarcelonaL’Espanyol, de fet, ja ha començat la temporada. Aquesta setmana hem estat atents -després de molt anys- a un sorteig europeu. I molts hem tingut la primera notícia de l’existència de dos clubs: l’Starnan islandès i el Levadia Tallinn d’Estònia. El 25 de juliol -abans de marxar de vacances- jugarem el primer partit contra el guanyador de l’eliminatòria entre aquests dos equips (perquè resulta que abans de les nostres prèvies hi ha altres prèvies anteriors: que estrany que s’ha tornat el futbol!)
A mi em faria més gràcia l’equip islandès. Com a homenatge a un dels meus culers preferits: l’Albert Om. Preferit perquè, a banda de les seves diverses virtuts personals i professionals, l’Albert és un culer de la vella escola. Dels que, des de l’alegria i la simpatia, mantenen la rivalitat amb l’Espanyol. Allò que en diem sana rivalitat. Sense amagar-la, sense menystenir-la però tampoc donant-li una importància excessiva: només és futbol. I si juguem contra un equip de la seva estimada Islàndia -tothom busca un motiu per entendre des de la literalitat el perquè del nom del seu programa, quan la gràcia de les metàfores és la mateixa que la dels acudits: que no calgui explicar-les- ja tindrà un segon motiu per prendre partit. I jo, algú en qui pensar si, com espero, els derrotem.
Perquè la gran notícia és que d’aquí poc més d’un mes comencem a jugar la Copa de la UEFA. Ja em permetreu que li mantingui el nom originari (sí, ja ho sé: Copa de Fires i tot allò...). I no em cansaré de repetir que amb aquesta competició tenim una història molt especial. Perquè de tan coneguda la història, l’hem normalitzat. I haver arribat dos cops -només dos cops- a la final i haver-la perduda en tots dos casos per penals és una història que si fos de ficció diríem que no és versemblant. I en tots dos casos jo hi era. En el primer vaig plorar. En el segon vaig consolar el meu fill que plorava.
Totes les històries tenen un principi. I gairebé mai, quan les comencem, som conscients que aquells records inicials formaran part d’una història important. Potser ara l’estem començant a escriure. Potser algun dia recordarem el que vam pensar quan ens tocava un equip islandès o d’Estònia en la nostra primera prèvia de la UEFA 2019-2020. Potser d’aquí un any encara estaré escrivint articles sobre la immensa experiència d’haver anat a Gdansk el 27 de maig del 2020 a veure com el meu equip juga la seva tercera final de la UEFA. Potser aquest serà el primer capítol d’un llibre que encara no té títol però que es podria dir Semblava impossible. Només potser.
