El comiat del capità
BarcelonaTot té un final. I, com cantava Andrés Calamaro, tot el que acaba, acaba malament. Un jugador del planter, català d’adopció. Que no ha oblidat el seu accent malgrat els anys que porta entre nosaltres. Respectat al vestidor i capaç de jugar en qualsevol posició del camp amb el mateix nivell de qualitat. De tarannà senzill, darrerament hem parlat molt d’ell. Suposo que ja saben de qui parlo: del gran Javi López.
Veient el seu comiat, em va tornar a sorprendre el contrast entre els sentiments dels aficionats i els interessos dels professionals. La intensitat del nostre sentiment és tan forta que ens costa acceptar el caràcter purament professional dels jugadors. Javi López es va acomiadar entre llàgrimes que, de ben segur, eren sinceres. Però en cap cas -si més no ningú ha dit el contrari- ha renunciat a l’any afegit de contracte que, de manera absurda, se li va regalar durant el confinament. Si es confirmen els rumors que sento des de l’altre costat de la Diagonal, ben aviat assistirem a una altra sessió de llàgrimes que seran viscudes amb sentiment per tots els aficionats culers. Unes llàgrimes fruit del sentiment que produeix una decisió professional del millor i més ben pagat futbolista del món.
Els clubs petits estem acostumats a aquests comiats plens de contrastos. El mateix Tamudo, que va plorar, encara jove, per no marxar a Glasgow, es va enfrontar al seu club de tota la vida quan va veure que tenia una gran oportunitat de salt econòmic i esportiu. L’autoproclamat futur president del Barcelona també va abandonar el seu estimat club buscant els seus interessos en una decisió que posteriorment va haver de pagar el club blaugrana.
L’únic capità de veritat que li queda a l’Espanyol -el meu admirat David López- té un salari que, a Segona, el club no li pot pagar. Jo, des de la racionalitat, entenc que ell no renunciï als seus drets i busqui una sortida. Els contractes s’han de complir i el privilegi de ser milionaris amb una professió que els diverteix és producte del seu talent i de la seva feina: del tot just. Com a perico apassionat, em costa entendre que no accepti una alternativa per liderar l’ascens.
Cadascú fa amb la seva vida el que vol i el que pot. Els esportistes d’elit, també. Però, o decideixen jugar la lliga dels sentiments com ha fet Unai Simón (i les seves llàgrimes seran tan sinceres com les nostres), o juguen la dels interessos (i es reserven les llàgrimes per a les pel·lícules o per a les desgràcies de veritat). Però tot no pot ser.