L’immens valor de saber estar a l’altura

PeriodistaFa no gaires anys, i amb un altre president a la llotja, Andrés Iniesta hauria marxat del Barça per la porta del darrere, barallat amb la directiva perquè no s’hauria arribat a un acord per la renovació i després d’un espectacle dantesc d’intercanvi de retrets a través de la premsa, que sempre era un interlocutor collonut quan hi havia un sidral d’aquest tipus a Can Barça. Els més veterans segur que se’n recorden i els més joves poden recuperar l’hemeroteca dels anys 80 i 90 per internet i... posar-se les mans al cap. Per sort, els temps han canviat.

El Barça ha après a fer una cosa que històricament no havia sabut fer: acomiadar els jugadors que han fet gran el club com déu mana. Fa dos anys, amb Xavi Hernández, ja es va fer un bona gestió del comiat, i amb Iniesta s’ha acabat de tancar el cercle. Perquè no només em refereixo als comiats de portes enfora -institucional el divendres, amb l’afició ahir-, sinó a com s’ha gestat el final de la seva etapa com a blaugrana. Perquè 22 anys al club, 16 al primer equip, no poden acabar de cap altra manera que no sigui amb un bon regust de boca.

El club s’ha sabut anticipar als possibles problemes i ha sabut gestionar bé l’adeu. Saber ser generós amb la renovació in aeternum que es va signar a l’octubre, tenir paciència quan el jugador dubtava i saber callar quan ja anava dient a companys i executius que faria les maletes. I fins i tot, un cop anunciada la retirada, deixant-li la porta oberta -de manera sincera- per si volia fer marxa enrere. Un club és gran quan sap estar a l’altura. I s’ha sabut estar a l’altura amb Iniesta. També és cert que amb ell era fàcil.

Es pot tirar molt enrere i parlar dels Maradona, Schuster o Cruyff de torn. O recordar casos més recents, com la manera com va marxar el Guardiola entrenador -i no em refereixo al passadís dels jugadors i al tifo de l’últim partit-. Mites que se n’anaven però deixaven un entorn dividit entre partidaris i detractors, i debats que no feien més que omplir de rancúnia el Camp Nou. Un tret al peu que ni entenien els que marxaven ni comprenien els que miraven com es resolen aquests casos a la resta del món.

D’aquí no gaires temporades tocarà pensar en els comiats de Busquets, Piqué i... Messi. És llei de vida, per més que faci mal. Vull suposar que el club mantindrà aquesta línia positiva. En el fons, es tracta de dir que està orgullós d’haver pogut comptar amb els millors.