La comoditat de viure al Camp Nou

BarcelonaEn la planificació esportiva del Barça per a aquesta temporada estava escrit que un seguit de futbolistes havien d’abandonar el Camp Nou. En alguns casos perquè, en un moment en què la massa salarial està disparada, el club pretenia desprendre’s dels que no havien de ser titulars indiscutibles, i en d’altres perquè, senzillament, eren jugadors que no comptaven per a l’entrenador. És el cas de les vendes del porter Jasper Cillessen, del migcampista Denis Suárez o del davanter Malcom, o de la cessió de l’atacant Philippe Coutinho. Ara bé, la feina no s’ha pogut acabar del tot, ja que ni Ivan Rakitic, ni Samuel Umtiti ni Rafinha Alcántara tenen destí. Ni tampoc Ousmane Dembélé, que també estava entre els candidats. Quan queden deu dies escassos per acabar el mercat d’estiu, el club ja assumeix que molt difícilment els podrà trobar una sortida. L’únic que té la porta mínimament oberta és Arturo Vidal, en qui l’Inter de Milà està interessat.

De la mateixa manera que no és gens fàcil arribar al Barça, tampoc ho és sortir-ne. Sobretot quan la decisió és del club i no del jugador. L’estructura de l’entitat és tan gegantina que els esportistes -no només els de futbol, també els d’altres seccions- saben que difícilment trobaran a fora les comoditats que tenen a dins. Sempre, esclar, que no vagin a un club d’unes característiques similars. A això s’hi suma la part salarial, que acostuma a ser molt elevada, i que representa el gran esquer a l’hora de portar el talent cap al Camp Nou. “Dir que jugaràs al costat de Messi pot servir per als joves però és insuficient per a les grans estrelles”, argumenten des dels despatxos nobles.

Quan en els últims dies es parla del límit salarial, sobretot en relació amb l’hipotètic fitxatge de Neymar o amb la justificació per la cessió de Coutinho, es fa referència al límit del 70% del pressupost anual que marca el fair play financer de la UEFA. Aquest percentatge inclou el salari total -fix més variables- i les amortitzacions dels fitxatges. És un valor que en els últims anys s’ha disparat a Can Barça. “La competència és molt gran i en un club com el Barça és difícil tenir grans beneficis. Així que sobren una mica de diners, l’àrea esportiva de seguida els reclama”, argumentava fa un any el CEO del club, Òscar Grau, en la presentació del pressupost per a la temporada que s’acaba de deixar enrere, que va donar com a resultat definitiu un rècord d’ingressos (990 milions, 30 més dels pressupostats), però també un rècord de despeses (973, 44 milions més dels previstos).

Les renovacions després de Berlín

Ja no és només el sou a l’hora de fitxar nous jugadors, són també les renovacions dels que ja hi ha al Camp Nou. De fet, aquest ha sigut el principal maldecap a l’hora de quadrar els números, sobretot després de la Champions de Berlín del 2015. Des d’aquell dia, tots els jugadors que van ser titulars van passar per les oficines per renovar el seu contracte. Passa que els jugadors parlen entre ells. I, si no, ho fan els seus representants. Les comparacions són odioses i quan a algú li apugen el sou a l’altre li falta temps per demanar un augment. Alguns, fins i tot, dues vegades, com Jordi Alba, Sergio Busquets i Leo Messi .

El 2015 van renovar, en aquest ordre, Jordi Alba i Alves. El 2016 ho van fer Busquets, Neymar, Mascherano i Suárez. El 2017 van passar pel despatx del president Rakitic, Ter Stegen, Messi, Iniesta i un altre cop Messi (després d’una primera renovació el juliol del 2017, va millorar el sou al novembre a canvi d’apujar també la clàusula de rescissió de 300 a 700 milions). El 2018 va ser el torn de Piqué i Busquets. I el febrer d’aquest any ha tornat a renovar Jordi Alba.

La temporada 2013/14 el club va pagar 254 milions en salaris esportius -comptant totes les disciplines-. Va ser l’última temporada de contenció. Un any després, acabada d’aconseguir la Champions, la xifra va pujar fins als 352 -pels variables a abonar-. I aquest 2018/19 se’n van pagar més de 500. En només cinc temporades, els salaris esportius s’han multiplicat per dos.

El cas d'Ivan Rakitic

Possiblement el cas més paradigmàtic és el d’Ivan Rakitic, jugador que ja estava a la llista negra l’estiu passat. O això pretenien des d’Arístides Maillol. El jugador -que havia renovat tan sols un any després- es va negar en rodó a marxar i l’entrenador, Ernesto Valverde, el va considerar intransferible. Entremig, el croat va estar reclamant una millora de contracte a què el club no va accedir. Aquest estiu semblava que Valverde acceptava el traspàs, però el jugador es mantenia ferm en la decisió de quedar-se al Camp Nou, negant-se a perdre diners. I tampoc va voler saber res de l’opció d’anar-se’n al París Saint-Germain i ser moneda de canvi en l’intent de recuperar Neymar.

En el cas de Samuel Umtiti, ja fa unes setmanes que el Barça va donar per perduda l’opció de vendre’l i el va incloure en la planificació esportiva definitiva. Després de renovar l’estiu del 2018 tot i saber que tenia problemes al genoll, el francès es va passar gairebé tota la temporada en blanc. Entre el salari i el seu valor de mercat, que s’havia devaluat, al Camp Nou només els quedaven dues opcions: vendre el jugador a preu de saldo o quedar-se’l. I, lògicament, van escollir la segona opció.

El cas de Rafinha no era tant un problema salarial com d’ overbooking al mig del camp. El seu destí havia de ser el València, però la crisi interna al club xe va acabar bloquejant l’operació. A més, l’historial de lesions no ajudava gens a l’hora de convertir-lo en un futbolista atractiu per als grans clubs. I en cas de Dembélé els problemes són numèrics, perquè caldria trobar un club que acceptés pagar per ell uns 100 milions d’euros a més de fer-se càrrec dels 20 milions anuals de fitxa. Finalment, el problema d’Arturo Vidal és el seu salari i el fet que el jugador no sembla -almenys per ara- disposat a marxar a un club com l’Inter, que té uns objectius esportius menys ambiciosos en comparació amb el Barça.