Compensar a temps
Retardar el remei és allargar el patiment i a voltes fa impossible reparar el dany perquè el temps sense solució agreuja els problemes. Les crisis creen danys i greuges. Els estats tenen l’obligació de compensar-los, perquè aquesta és una funció i un destí essencials dels impostos.
La UE, per la seva complexa governança, sempre és lenta a l’hora de proveir solucions i això allarga i agreuja les crisis. Va passar el 2008 i torna a passar ara. Alguns estats membres no han estat tampoc capaços a nivell individual de reaccionar a temps. La conseqüència és que la ciutadania, els negocis i les activitats professionals afectades per la crisi no han rebut suport de les administracions públiques i s’han vist perjudicades.
En relació a la crisi del 2020, l’Estat ha respost amb rapidesa amb les compensacions salarials derivades de la parada de l’activitat econòmica que ha impedit treballar i desenvolupar una activitat normal i per tant abonar els salaris. Els ERTO als treballadors sota conveni laboral, i amb menys rapidesa als autònoms, han funcionat raonablement. Amb retards, tothom ha rebut les compensacions econòmiques. Per a qui viu del seu sou i té pocs estalvis -la majoria- això és un problema, en part compensable perquè les famílies a Espanya són sempre un suport per als individus. És una injustícia social, però també un fet.
Els petits comerciants estan en una situació similar, i ara pitjor perquè no cobren. El cash flow del negoci i l’ajornament dels pagaments als proveïdors suposen un marge d’unes setmanes que poden permetre superar l’aturada de l’activitat. El marge s’ha esgotat i hi ha negocis que avui ja han desaparegut per sempre.
Comparativament, els EUA van injectar a la primavera del 2020 2,2 bilions de dòlars a treballadors i petits negocis, i ara al desembre ho han repetit per valor de 0,9 bilions de dòlars: xecs directes als ciutadana, als aturats, als negocis, etc. Alemanya ha compensat els negocis afectats pel tancament amb el 70% dels seus ingressos en condicions de normalitat. És una compensació raonable si es té en compte que l’aturada de l’activitat redueix certes despeses: les variables. Espanya no ho ha fet. Catalunya ha dedicat migrades quantitats a aquest fi: 20 milions d’euros i 60 milions d’euros en els darrers mesos. D’on no n’hi ha no en pot rajar. Això és cert?
Aquest any 2020 hi haurà una davallada del PIB a Espanya d’un 10%. El PIB espanyol és d’1.400.000 M€, i el català de 280.000 milions d’euros. Per tant, el PIB català és de 23.300 milions d’euros al mes. Si el PIB català baixa un 10% a l’any, al mes baixa 2.330 milions d’euros. Si el comerç i autònoms són el 25% del PIB (12% el comerç i 6% l’hostaleria), baixaran al mes 583 milions d’euros. És al comerç, a la restauració i als autònoms, a qui s’obliga a tancar temporalment per la pandèmia, a qui s’ha de compensar perquè no tanquin el negoci definitivament. Aquesta és ara la clau, entre d’altres, de la lluita econòmica contra la pandèmia. Per compensar el 50% de les seves pèrdues calen 292 milions d’euros al mes. Fer-ho de gener a maig, cinc mesos, valdria 1.458 milions d’euros (diguem 2.000 milions d’euros). Es pot suposar que al maig hi haurà vacuna. Aquesta és una quantitat assumible. Res li impedeix a la Generalitat compensar les pèrdues, i encara més després de les mesures preses pel govern central, el BCE i la UE de relaxació del dèficit públic. Generaria un dèficit del 4,5% del seu pressupost de 32.000 milions d’euros. I a més ho pot fer a partir d’un avançament dels fons europeus que li han d’arribar, 24.000 milions d’euros per al 2021 a Espanya i 4.060 milions d’euros per a Catalunya. El que fa falta per al 2021 a Catalunya, 2.000 milions d’euros, és el 50% del que es rebrà aquest any. Tenint uns fons procedents de la UE d’uns 4.000 milions d’euros el 2021, aconseguir préstecs del mercat de capitals per avançar-se a l’arribada d’aquests fons no és difícil. En circumstàncies econòmiques extremes, com les presents, la Generalitat ha d’exercir el poder que té. Si ho fes, la ciutadania li donaria suport. Al Parlament, segur ERC, JxCat, la CUP i els comuns, i possiblement el PSC.
El govern central ha decretat aquesta setmana uns ajuts de 4.000 milions d’euros per al sector, la meitat del necessari, segons el sector mateix. Reduccions de despeses, de despeses fiscals, de quotes de la Seguretat Social i de lloguers no aportaran liquiditat per als negocis. La necessitat que la Generalitat mobilitzi aquests ajuts directes es manté.
La preocupació pel dèficit públic en circumstàncies extremes com les actuals és com ocupar-se per les cadires de coberta quan el vaixell s’enfonsa (Sr. Sala Martín). El mètode dels EUA per afrontar la crisi -actuar amb contundència per compensar els seus efectes- i el de la UE i els seus estats membres -prendre distància, cuidar el dèficit públic i actuar limitadament i lentament- han tingut efectes diferents sobre l’economia, molt millors el primer que el segon.
Aplicar a Espanya i Catalunya una política no alineada amb la contenció del dèficit és impossible, però quan tant la Comissió Europea com el BCE han relaxat les mesures des del 2012 -Draghi va declarar: “ I will do whatever it takes to save the euro” -, no hi ha raó per no fer-ho.