Competir o engendrar? Aquesta era la qüestió
Marquetinià i publicistaLa societat -i, per tant, l’esport com a part important- està vivint una època convulsa generada per les tensions a la recerca de les igualtats de gènere i de raça. Qualsevol canvi que afecta aspectes culturals plenament establerts en els comportaments dels individus, les empreses i els estats genera moments convulsos. Fa uns mesos parlava amb Ona Carbonell, brillant atleta i millor persona, sobre tot el que han de deixar de banda les atletes per mantenir-se competitives durant anys. Prendre decisions personals importants com ara la maternitat poden congelar o posar fi a la vida professional d’una atleta... i dels guanys econòmics que aconsegueixen gràcies a l’esport. Si només ho analitzem per aquesta segona derivada, cal entendre l’afectació tan important sobre els ingressos que té un contracte de patrocini en esports com l’atletisme o la natació respecte a d’altres com el tenis, el bàsquet o el futbol. En els primers, els contractes comercials poden ser la primera font d’ingressos, mentre que en els segons ho són els sous o l’anomenat price money (guanys procedents dels resultats de la competició).
Tot va saltar al primer pla informatiu al maig, quan el New York Times va publicar un article amb el títol “Nike told me to dream crazy, until I wanted a baby ” (Nike em va dir que somiés amb bogeria, fins que vaig decidir tenir un fill), jugant amb l’últim claim de la companyia d’Oregon (“Dream crazy ”). L’article apareixia el Dia de la Mare, cap casualitat, tot molt ben jugat per generar ressò mediàtic, i, lamentablement per a Nike, coincidia amb el llançament d’una campanya de publicitat de la multinacional d’Oregon dedicada a les dones que fan esport. A l’article, dues campiones nacionals d’atletisme dels Estats Units, Alysia Montaño i Kara Goucher, criticaven que quedar embarassada implica la reducció del teu contracte de patrocini esportiu.
Pocs dies després, Allyson Felix, una icona per als americans gràcies als seus sis ors olímpics en atletisme, l’atleta més premiada del país en uns Jocs, certificava en primera persona la realitat de la circumstància. Ella mateixa havia vist com l’any anterior, després de quedar embarassada, rebia una oferta de renovació a la baixa, davant la qual va decidir canviar de patrocinador. Una marca del món de la moda, GAP, que té una submarca anomenada Athleta, va aprofitar-se del moment. Era una bona oportunitat i una història fàcil per fer-ne bandera. Per a Nike era una situació complicada i difícil de gestionar, de la qual se’n derivaven moltes implicacions econòmico-financeres. Aquest és el gran problema que té ser líder de qualsevol mercat. Habitualment ets el primer afectat i el més visible. A més, Nike, que havia sigut sempre molt punyent en temes socials i ètics més enllà de l’esport, per un cop quedava clarament en fora de joc.
Burton, una companyia molt més petita i, per tant, més ràpida que una gran multinacional, actuava al cap d’unes hores i ràpidament anunciava que cap atleta que patrocinessin veuria alterades les condicions contractuals per maternitat. Aprofitava l’ocasió per fer apologia del fet que cap atleta hauria de decidir entre la seva carrera professional i crear una família. Dies després, Nike va respondre que revisaria la seva política, però d’una manera poc categòrica, per com actua la companyia habitualment davant de problemes d’aquest tipus. Aquesta setmana el vicepresident executiu de l’empresa, John Slusher, ha escrit una carta oberta dirigida a les atletes que patrocinen en què els detalla que s’han fet canvis en els seus respectius contractes per evitar les penalitzacions econòmiques derivades d’un embaràs. Han passat mesos, som a l’agost, però finalment Nike ho ha fet, com diu el seu eslògan, i tothom se n’ha d’alegrar. El món de l’esport avança cap a llocs millors i més justos.
