Còmplices de la infoxicació
La tecnologia ens humanitza. Encara seríem animals salvatges sense el foc, la roda, l’agricultura o l’escriptura. Però, alhora -controlada per qui no ens vol bé-, ens pot deshumanitzar. M’hi va fer pensar l’altre dia el mòbil quan, de cop i volta, es va despenjar dient que havia de trucar a no sé qui. Jo no li havia dit que ho fes. Va ser idea seva. Sap que soc despistat, i comença a estar al cas. El mòbil, com tantes TIC, és alhora la meva pròtesi i un apèndix dels grans centres de poder i riquesa. Un cordó umbilical que em nodreix de la sang que ells dissenyen. Ara tot just apunta (¿No hauries de...?), però tinc raons per témer que això anirà a més. Pot començar amb un benèfic “Camina més” i acabar -quan ja hi confio cegament- amb un malèfic “Potser val més que no votis”. Si li dono corda, la farà servir per lligar-me.
Mireu, si no, en què s’ha convertit la feina de fer un diari. Què era fer un diari? Dedicar unes hores a explicar, de la millor manera possible i una sola vegada al dia (això vol dir diari ), el que avui ha passat al món. Què és ara? Dedicar moltes hores del dia a explicar, de qualsevol manera i moltes vegades, el que ara està passant al món. Si abans una redacció es limitava a fer un diari, ara -amb uns recursos humans sovint escassos i precaritzats- ha de fer un diari i una web. ¿Podem esperar que la qualitat no se’n ressenti? Perquè, sí, les noves tecnologies estalvien molta feina, però una part massa important d’aquesta feina és un ofici que demana temps, talent i reflexió. ¿És culpa dels mitjans? Ho és, en part, però un mitjà, si no vol tancar, ha de satisfer els lectors. I els lectors que a l’inici o al final de la jornada feien un parèntesi per llegir-lo, ara no li treuen l’ull de sobre: han esdevingut insaciables. “Doncs aquest encara no en diu res!” I com que no vols ser “aquest”: correm-hi tots a dir-ho. Encara que els matem vius. És culpa seva: per no morir-se prou ràpid!
Les pròtesis tecnològiques han convertit la informació en un dona-me’n dona-me’n. Mai no en dones prou, tot es consumeix, i gairebé res no fa profit. ¿Què informa més: llegir un cop al dia un article clar i documentat que aborda tota la complexitat d’una notícia, o llegir el mateix article uns quants cops al dia embastat i esfilagarsat, farcit de rumors i interpretacions errònies? ¿Llegir els diaris en pantalletes que cremen la vista mentre fas tres coses més o parar-se un moment, desconnectar de tot, i intentar copsar allò que només un text ben editat pot expressar i una lectura atenta pot comprendre?
Avui parlem molt d’ infoxicació però no ens adonem de fins a quin punt aquestes pròtesis que traginem, i no parem de mirar, incentiven que ens infoxiquin. En aquest model econòmic, el consum fa el producte, i la manera com consumim està cada cop més determinada pel disseny de “les noves tecnologies”. Alguns afirmen que aquestes pròtesis ens estan fent posthumans. Jo només gosaria dir que, de moment, ens fan més manipulables.