Per comprendre no cal entendre

Busqueu a YouTube vídeos sobre nens petits que tenen por de la seva ombra. Els infants, filmats pels seus pares, de sobte descobreixen una taca negra a terra. La seva forma, estranya i gran, és indefinida. Podria ser un monstre, potser al nen li recorda alguna imatge d’una pel·lícula. I ara és allà mateix. El nen assenyala amb el dit la seva ombra i mira de fugir, però el monstre el segueix, molt de prop, allà on vagi. El nen plora. No ho entén. Té por.

L’interessant d’aquests vídeos és sentir la mare o el pare. Intenten fer entendre al nen que no hi ha res a témer. Que allò que tanta por fa és només la seva ombra. Però com expliquen què és una ombra a un nen de dos anys? El pare o la mare diu: “És el sol, que il·lumina el teu cos i crea l’ombra. El monstre és el teu propi cos”.

Hi ha tota mena d’explicacions. Però és impossible que un nen pugui entendre el concepte de projecció de la llum. En alguns d’aquests vídeos el nen no aconsegueix calmar-se i acaba cridant i corrent, mirant d’escapar-se com sigui. Se senten rialles. Potser dels mateixos pares. Però al nen aquelles rialles li produeixen encara més por. És terrible sentir riure algú quan un està angoixat i espantat.

En canvi, hi ha gravacions en què la veu de la mare és plàcida i tranquil·la. La veu explica, mira de raonar sobre l’ombra igual que tothom, i el nen, evidentment, tampoc ho entén. Però el to de pau, de tranquil·litat, acaba calmant el nen. No ha entès però ha comprès: no passa res greu.

Als adults ens passa molt sovint el mateix. Volem que l’altre ens entengui o volem entendre l’altre. I no ens adonem que la comprensió és el que els altres i nosaltres necessitem. Les raons no existeixen pas en el món real perquè són pròpies, de cadascú. En canvi, la comprensió és universal i és el que, al capdavall, des que som petits i patim pors, necessitem.

No necessitem que ens entenguin, només que ens comprenguin.