Compri el Suprem amb la seva hipoteca
Quant costa a Espanya revertir una sentència del Tribunal Suprem en només vint-i-quatre hores? Ara ja podem saber-ho gràcies als bancs, aquells mateixos dels quals Rodríguez Zapatero va dir que sustentaven el sistema financer més sòlid del món, encara que després l’hàgim hagut de rescatar entre tots els ciutadans amb seixanta mil milions d’euros, sortits de les nostres butxaques per no tornar-hi mai més. Per refermar-nos en la solvència de la banca espanyola, només cal parar atenció a què n’ha dit, aquest mateix cap de setmana, un altre expresident espanyol, conegut en el submon de la delinqüència com a M. Rajoy: “Estic a favor dels bancs. Tothom els critica, jo no”. Natural que sigui així, altrament no hauria pogut realitzar-se un prodigi financer com la “comptabilitat extracomptable” (expressió encunyada per Luis Bárcenas) del PP, també dita caixa B i que no cal dir que hem pagat i paguem igualment tots els contribuents a la Hisenda espanyola, començant pels votants d’aquest partit. M. Rajoy no pot més que estar a favor dels bancs, de la mateixa manera que entre bombers no es trepitgen les mànegues.
El cas és que dijous el Suprem va sentenciar que l’impost de les hipoteques l’havien de pagar els bancs, i no els clients, però l’endemà es va fer enrere de la seva pròpia sentència. L’impost sobre la hipoteca, perquè ens entenguem aviat, és el que vostè paga per endavant pel seu propi desnonament. Així, en cas que arribi el dia que vostè no pugui pagar la quota i la seva entitat bancària (“Parlem?”, “Benvinguts, valents”, etc.) el foti al carrer, queda assegurat que, a ells, destrossar-li la vida no els costarà ni un cèntim, no fos cas. D’això, de tota la vida se n’ha dit usura, duta fins a un extrem que fins i tot al Shylock d’ El mercader de Venècia de Shakespeare li semblaria excessiu.
Com que el tema és prou delicat, doncs, la sentència del Suprem immediatament es va considerar històrica, i va ser-ho, en el sentit que no va tardar ni un dia a passar a la història. Vist i no vist. És insòlit, als països considerats democràcies consolidades, que un Tribunal Suprem faci marxa enrere sobre la seva pròpia doctrina, i a més en un temps rècord i sota pressions evidents. Encara ho és més, d’insòlit, que enviï persones a la presó per qüestions polítiques, i sense sentència: el Suprem espanyol ho ha fet, i alguns fa més d’un any que hi són. Se’n diuen presos polítics, i la instrucció contra ells ha quedat seriosament qüestionada, o invalidada, per les resolucions de la justícia belga i alemanya sobre els exiliats catalans. S’entén que aquestes resolucions estrangeres causin nerviosisme dins l’estat espanyol, però la resposta del Suprem és celebrar contra aquests presos polítics un judici ple d’irregularitats flagrants.
En resum, a Espanya pressionen el Suprem la banca i els polítics, descaradament i gairebé sense amagar-se’n. Vostè també pot intentar-ho, atès que amb la seva hipoteca ara paga també una part de la seva actuació escandalosa.
