Compromís i Podem, el dilema

S’acosten les eleccions generals de desembre, i el panorama que dibuixen les enquestes sembla prefigurar un horitzó una mica depressiu. La possibilitat que el Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant, torne a guanyar (tot i que, naturalment, sense majoria absoluta) dibuixa un escenari masoquista d’alt voltatge polític. A ningú se li escapa que un PP amb cinquanta diputats menys necessitaria el suport de Ciutadans per mantenir-se a dalt de la trona. Envalentits pel seu excel·lent resultat als comicis catalans, ara mateix és difícil imaginar que els d’Albert Rivera no estengueren la mà al partit més votat en lloc de buscar alternatives una mica massa arriscadament imaginatives (la suma, per exemple, amb PSOE i Podem).

Precisament perquè en política “mai” vol dir “encara no” i “no” vol dir invariablement “potser”, Rajoy deu estar ara mateix somiant en una escena de llit amb Rivera com a partenaire... si a aquest no li molesta el fum de l’inveterat havà del dirigent gallec. Mentrestant, el panorama a l’esquerra i en el camp del nacionalisme s’assembla excessivament a un vaixell sota els embats de la maregassa. Els bascos fan la viu-viu (ara amb la nova força de l’abertzalisme navarrès), però a Catalunya les forces de Junts pel Sí han de decidir la fórmula per a participar en els comicis del 20-D, amb un ull posat en l’abellidor electorat orfe de la CUP. El PSOE necessita revalidar un resultat mínimament digne per assentar el lideratge de Pedro Sánchez. I Podem, al seu torn, es dessagna demoscòpicament en paral·lel a l’estranya malenconia del seu líder, Pablo Iglesias.

Fa només uns mesos, semblava segura una victòria de les forces estatals progressistes, amb el concurs de les marees gallegues, ICV a Catalunya, Més a Mallorca i Compromís a València. Ara tot està un poc més boirós. El consell nacional del Bloc Nacionalista Valencià (pal de paller de Compromís) ha publicat recentment una resolució en la qual es reclama “que s’impulse una candidatura d’ampli espectre polític i social sense excloure cap component, que incloga els valors del valencianisme, l’esquerra, l’ecologisme i el progrés amb una fórmula que garantisca legalment la constitució d’un grup parlamentari valencià i valencianista al Congrés de Diputats espanyol”.

És la resposta al dilema que ha mossegat en els últims mesos l’escena valenciana: si Compromís ha d’anar a les eleccions amb Podem o no. Mentre que Iniciativa del Poble Valencià, la formació de Mónica Oltra, era partidària d’aquesta entesa, el Bloc d’Enric Morera era reticent a coalitzar-se amb un partit d’àmbit estatal.

En realitat, la llei electoral privilegia els espais de confluència, i a ningú se li escapa que Compromís i Podem, amb altres forces, comparteixen valors essencials com la necessitat d’una regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció, la reversió de les retallades i el marc d’austeritat a ultrança impulsat per les necessitats de l’economia alemanya, i una nova visió de l’Estat més d’acord amb la realitat plurilingüística i plurinacional.

Una papereta difícil, que segurament es resoldrà formalitzant una oferta electoral de nou encuny, amb una marca paraigua on no només càpiguen Compromís i Podem, sinó també les restes d’Esquerra Unida i altres formacions.

Si amb això s’aconseguira un grup parlamentari propi a les Corts espanyoles -la condició irrenunciable dels nacionalistes valencians-, es visibilitzaria per primera vegada el problema polític del País Valencià (aquesta “comunitat autònoma” que, situada per sota de la renda per càpita estatal, és obligada a contribuir amb els seus impostos a l’economia d’altres comunitats més riques).

Comprenc les aprensions del Bloc davant les incògnites que desperta una força com Podem, articulada en general una mica com l’Exèrcit de Pancho Villa, a trossos i mossos, però també amb una formidable capacitat de renovació d’una política -la del Regne d’Espanya- que s’ha demostrat definitivament caduca i necessitada d’un fort colp de puny damunt la taula. Si és possible una confluència de forces amb projectes paral·lels, i això fa possible la constitució d’una Minoria Valenciana al Congrés, els rèdits polítics de tot plegat podrien ser molt sucosos.

Al capdavall, el País Valencià ha sigut sempre la Ventafocs d’Espanya, un rebost de què Madrid disposava a voluntat, la capacitat exportadora del qual (juntament amb la resta dels Països Catalans) ha solucionat moltes vegades el raquitisme crònic de l’economia celtibèrica. És hora de canviar de marxa. Serà possible el 20-D?