El bé comú. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Ahir vaig estar amb Muhammad Yunus, economista de Bangla Desh, 75 anys, premi Nobel de la pau 2006 per haver impulsat els microcrèdits, préstecs de petites quantitats a emprenedors i emprenedores –acostuma a explicar que les dones solen fer una administració més responsable i fructífera dels crèdits–. Yunus aprofita la quota de micròfon que li dóna el Nobel per fer afirmacions que surten del corrent, com aquesta: “Hauríem de fer diners fins a una edat i després deixar-ho tot al bé comú”. Sona provocador i al mateix temps és aquesta clàssica afirmació que ens obliga als que la llegim a aixecar una mica el pensament d’allò més immediat. S’hi pot estar o no d’acord, dir que amb sous a la baixa, si ja costarà prou pagar-se una vida digna fins al final dels nostres dies, és impossible que deixem res als nostres hereus, però en la idea de Yunus ressona una idea que sembla invisible en el món competitiu, que només distingeix entre guanyadors i perdedors que és el del bé comú, que és l’espai on hi guanyem tots.

Per això, les detencions entre membres del PP valencià són un drama col·lectiu. La responsabilitat és dels detinguts, presumptes corruptors, els empresaris presumptes corromputs, la vergonya és per al partit que els ha donat responsabilitats i cobertura –ni que fos la cobertura de mirar cap a l’altra banda– i la reflexió és per a la gent que els ha votat amb majories absolutes. L’orgia de saqueig que aflora de la mà del PP al País Valencià la pagarem en destrossa de la moral col·lectiva.

No cal dir que la detenció –o com diuen ara en aquest eufemisme, “allotjament en dependències policials”– de gent com Alfonso Rus, que va ser alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, de dos vicepresidents d’aquesta diputació i d’una exregidora de l’Ajuntament de València és molt inoportuna per a Rajoy en un moment en què vol convèncer el PSOE i Ciutadans que el deixin governar.

I això que hi ha poca gent, però molt important, que vol un pacte PP, PSOE, Ciutadans. Dilluns dèiem que, de fet, Rajoy no es mou –d’entrada, perquè no es mou mai en res–, però no es mou en la investidura perquè espera que altres li facin la feina: la vella guàrdia del PSOE, els mercats financers, els bancs, l’FMI, la Unió Europea. I sí, sí, avui és notícia que el lobi d’exministres impulsat per Bono i Zaplana, i on hi ha Acebes, Solchaga, Elena Salgado i fins i tot l’exministre que va jurar ‘los principios fudamentales del Movimiento franquista’, Rodolfo Martín Villa –són uns quaranta–, demanen la gran coalició. Alguns d’aquests estan gaudint o han gaudit de bons sous en consells d’administració d’empreses de l’Íbex-35. Ho fan en nom de l’estabilitat política i econòmica? Per descomptat, però això té un nom, per a ells, i aquest nom és Espanya. Estan agrupats en la Fundació España Constitucional, i demanen la gran coalició perquè unes noves eleccions “aguditzarien la desconnexió catalana”, i amb un pacte PP-PSOE, en canvi, “la seva aventura fracassarà i es farà impossible”. Fan servir Catalunya com a excusa, aquí l’objectiu és mantenir el poder en mans de dos partits que a l’hora de la veritat es reserven l’exclusiva del sentit d’estat i del bé comú.

Ningú no sap com acabarà tot això. Un vell coneixedor de la situació em va dir fa temps: anirem a eleccions anticipades. Ja ho veurem, però és ben possible, primer perquè la política espanyola no està gens, però gens acostumada al pacte de govern a nivell estatal. Avui he sentit a TV3 Francesc Homs dient que els troba “en estat de xoc” i, segurament, no exagera. Segon, perquè Rajoy és el rei de la supervivència, i tercer, perquè Sánchez té molt difícil resistir les pressions perquè no pacti amb Podem, tret que Podem rebaixi tant les seves pretensions en nom de poder fer un govern d’esquerres que sigui impossible dir que no. Esclar que aleshores això no seria Podem.

I de fons, Ada Colau. Vol convertir-se en la gran aglutinadora de l’esquerra catalana, i un cop devorada Iniciativa, menjar-se tot el PSC i tota l’ERC que pugui. I, per descomptat, dir a Podem que Catalunya és territori Colau.