'Comunitat musulmana'?

Investigador de la UdGDavant dels atemptats terroristes que colpegen Europa, les persones de tradició o pràctica musulmana que vivim al continent ens sentim obligades a sortir al carrer com a unitat (comunitat musulmana) per evidenciar que no tenim res a veure amb aquest terrorisme. Aquest fet s'ha tornat a repetir després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Moltes persones de tradició o pràctica musulmana han sortit públicament a condemnar els atemptats amb un to de justificació i amb un cert sentiment, implícit i subtil, de 'culpabilitat'. I aquí cal assenyalar dos aspectes, al meu parer, importants: primer, aquestes persones s'han sentit obligades a justificar-se davant de la societat, i, segon, s'esperava –i s'espera– d'elles que s'escenifiquessin i es manifestessin en qualitat de 'comunitat musulmana' contra el terrorisme.

Algú, amb bona intenció, pot dir que és bo que les persones musulmanes es desmarquin del terrorisme, ja que els que cometen els atemptats ho fan en nom de l'islam. Però quan hi va haver els atemptats d'Oslo i Utoya, a Noruega, amb setanta-sis persones assassinades, l'autor era un fonamentalista cristià. Quantes persones cristianes van sortir públicament a dir que el cristianisme no té res a veure amb el terrorisme? ¿Els cristians es van sentir amb l'exigència de desvincular-se del terrorisme?

Justificar-se davant d'un fet implica l'existència d'alguna relació de vinculació o d'autoria, simbòlica o material, entre la persona que es justifica i el fet. Si no existeix cap mena de relació d'autoria o vinculació, per què algú hauria de justificar-se davant d'uns fets que no tenen res a veure amb ell? O, més ben dit, per què s'espera d'ell, o se li exigeix, que es justifiqui i es pronunciï públicament?

La causa d'aquesta justificació és la categoria problemàtica de 'comunitat musulmana'. Una categoria que segrega a partir d'una qüestió singular com és el fet religiós. Aquesta categoria no correspon a cap realitat social del nostre país; almenys, fins ara. Les persones de tradició o pràctica musulmana no vivim ni actuem en funció d'aquesta etiqueta. El fet que siguem de països o de famílies de tradició, en part, musulmana, no ens transforma en una unitat. De fet, ressaltar en nosaltres el fet religiós com el fet més important és una visió reduccionista de la diversitat humana que tenim. Som persones diverses: atees, d'esquerres, de dretes, liberals, treballadores, conservadores, laiques, religioses, marxistes, pares i mares, etcètera. El fet que se'ns encaselli dins de la categoria de 'comunitat musulmana' indica que hi ha una línia divisòria que ens separa dels ciutadans d'aquest país. Un exemple d'això és el que hem sentit aquests dies a la televisió pública: "Els ciutadans de Barcelona abracen dos nois de la comunitat musulmana", com si els dos nois no fossin ciutadans de Barcelona. O bé: "Els ciutadans de Ripoll amb la presència de la comunitat musulmana han rebutjat el terrorisme". ¿A les persones de la suposada 'comunitat musulmana' no se les pot concebre com a 'ciutadans de Ripoll'?

No existeix això que anomenem 'comunitat musulmana', almenys fins avui; però malauradament s'està gestant l'embrió de cert autocomunitarisme. Un procés en què hi ha persones que es veuen abocades a 'utilitzar' categories reaccionàries per autodefinir-se –defensar-se– en termes identitaris. Aquest procés és, en part, el resultat de les polítiques discriminatòries (algunes de les quals són del govern de la Generalitat de Catalunya). La discriminació sistematitzada, la segregació escolar i urbanística, la discriminació en l'accés a habitatges o a llocs de treball, el racisme institucional i social són alguns ingredients que fomenten aquest autocomunitarisme.

És un error buscar la representativitat en imams i presidents d'associacions cada vegada que hi hagi algun conflicte suposadament associat a persones de tradició o pràctica musulmana. Un imam, un president d'una mesquita o una associació no és cap autoritat ni representant més enllà dels socis de l'entitat. Justament, l'islam es caracteritza per la inexistència de l'autoritat religiosa, és a dir, no hi ha professionals de la religió. Una altra cosa és que hi hagi qui vulgui capitalitzar el fet religiós i instrumentalitzar-lo o institucionalitzar-lo.

Algú pot objectar contra això dient que hi ha persones musulmanes que s'autoconsideren d'aquesta imaginada 'comunitat musulmana'. És cert, però aquí cal aclarir que això és fruit del fracàs de no poder construir espais comuns on tothom té cabuda i on la divergència és de base política.

La comunitat només pot ser comunitat política. És en el debat i en la dialèctica política on hem de situar els nostres conflictes i divergències. És allà on la deliberació sobre la vida comuna ha de prendre sentit. És una mala praxi política instrumentalitzar el fet religiós per gestionar els conflictes polítics. Les persones de tradició o pràctica musulmana han de formar part de la comunitat política: d'aquesta manera crearem una societat més justa i evitarem autocomunitarismes.

*Mostafà Shaimi és formador en dinamització comunitària