La perillosa invisibilitat de la crisi social
Confesso que dins el sector del treball social tenim por. Por de veure com una crisi social que afecta greument moltes persones i famílies no té la cobertura mediàtica necessària per conscienciar a tothom, ni sembla que formi part dels problemes centrals que han de resoldre les diferents administracions públiques.
Les crisis sanitària i econòmica s’han convertit en els dos focus de la pandèmia i s’hi estan invertint esforços econòmics, humans i legislatius. Tres elements sustentadors de què no disposa la gran emergència social i que necessitem, sí o sí.
La situació històrica que hem viscut ha generat aquesta triple crisi: sanitària, social i econòmica, i no ho superarem com a societat si no som capaços de donar respostes a les tres crisis, sobretot centrant-nos en la gestió social de la pandèmia.
Els hospitals i l’atenció primària han viscut una situació límit i s’han de preparar per a una previsible nova onada de contagis. Les empreses també viuen una situació límit, ja que algunes han tancat i no preveuen tornar a obrir, fet que pot abocar els treballadors a situacions de vulnerabilitat. També empitjoren aquells col·lectius que arrossegaven una situació de precarietat i ara se’ls empeny a una doble vulnerabilitat en no disposar d’un accés equitatiu a la salut.
La precarietat habitacional s’ha vist agreujada amb el covid-19 perquè ha provocat que hi hagi més persones tancades en espais on és quasi impossible fer un confinament segur. De fet, aquesta és una de les tres primeres causes de la transmissió del coronavirus. Tot plegat porta a fer-nos una pregunta: ¿cal reforçar les UCI hospitalàries o cal reforçar els serveis socials? Les treballadores socials i, de manera més concreta, les treballadores socials sanitàries veiem incrèdules com la gestió de la pandèmia només es fa en clau de salut. No ens cansarem de repetir que la gestió ha de ser integral: social i sanitària. Per tant, l’escenari en què ens movem és d’UCIs socials.
La clau de volta està en fer diagnòstics duals, és a dir, sanitaris i socials. Centrar-nos només en la part sanitària no suposa cap solució per a les persones més vulnerables ni tampoc per al control de la pandèmia. Per això és tan important el paper de les treballadores socials sanitàries en el cribatge social de casos conjuntament amb el cribatge clínic. Així sí es crea un tallafocs contra l’expansió comunitària.
És probable que un dels arguments que es posaran damunt la taula per rebatre aquest article serà l’ingrés mínim vital. Em sap greu, però només representa un petit pas endavant, ja que es deixa massa persones pel camí. Justament les que tenen situacions de més precarietat i que continuen expulsades dels sistemes de protecció social: des de migrants irregulars fins a persones i famílies que s’han vist abocades recentment a viure situacions extremes. Totes queden fora de l’ingrés mínim vital.
Un altre dels contraarguments podria ser que si es va superar la crisi del 2008 també es podrà superar aquesta. Una fal·làcia molt estesa perquè parteix d’un principi erroni: la crisi del 2008 no s’ha superat.
Per altra banda, aquesta crisi social ens hauria d’obligar a repensar els serveis socials per abandonar el camí al qual ens dirigim: un sistema de beneficència en què les treballadores socials només tramitem recursos. Aquesta no és la nostra funció sinó acompanyar les persones i dotar-les de les eines necessàries per desenvolupar o recuperar la seva autonomia.
Per acabar, vull reivindicar la feina del treball social i de les seves professionals, les úniques capacitades per fer diagnòstics socials i que estan presents en totes les àrees d’atenció: infància, habitatge, urgències, justícia, salut o educació i que tenim la capacitat i la preparació per treballar sobre el terreny per donar suport al rastreig de l’entorn dels positius de covid-19. Així ho hem fet arribar als organismes pertinents, posant els nostres recursos a disposició de la ciutadania.