La condemna: cinc apunts

Primer. Que, per als adversaris del procés, Artur Mas personifiqués des de finals del 2012 l’encarnació maligna del repte i de la perfídia independentistes resulta comprensible, però la idea va ser exagerada fins al paroxisme més grotesc. A causa del seu lideratge, sí; però també per una trajectòria prèvia que, a criteri d’alguns, convertia el seu gir cap a l’estat català en una pirueta improvisada, en una mixtificació, en una fugida endavant, àdhuc en una traïció als propis orígens en l’Upper Diagonal. Fos com fos, durant el trienni 2013-2015 abatre Mas va esdevenir l’obsessió de l’unionisme català i del nacionalisme espanyol, aparentment convençuts que, si ho aconseguien, l’impuls independentista es desinflaria com un globus punxat.

La paradoxa va ser que qui va aconseguir apartar Artur Mas de la presidència de la Generalitat no van ser ni els informes policials falsos, ni els atacs periodístics d’una ferotgia insòlita, sinó la tossuderia esquerranista de la CUP, el gener de 2016. Amb tot, el descavalcat Mas no es resignava a romandre dins “la paperera de la història”, i això va mantenir viva l’obsessió dels enemics, inquiets de veure el delfí de Pujol assumir la presidència del PDECat i de sentir-lo especular sobre un eventual retorn a la política institucional, sempre que els tribunals no ho fessin impossible.

Segon. Ni l’observador més benèvol podrà negar que la setmana iniciada el 6 de març passat va ser devastadora per a la imatge d’allò que històricament havia estat -i, per inèrcia, encara anomenem- Convergència. Sobre un terreny ja minat pel cas Pujol, les primeres sessions del judici pel cas Palau i algunes filtracions interessades sobre el cas 3% van tenir un efecte combinat demolidor. Ignoro si en termes penals, però certament en termes mediàtics i polítics. A la fi d’aquells set dies, Artur Mas es trobava més a la defensiva que mai abans, i segurament també més a prop d’haver de tirar la tovallola.

Tercer. Aleshores, aquest dilluns, va arribar la sentència del TSJC sobre el 9-N. I, automàticament, el rèprobe, el sospitós de la vigília, va quedar transformat en heroi. I tant els seus botxins de la CUP com els neguitosos aliats d’Esquerra, i fins i tot els correligionaris del PDECat que potser havien començat a percebre’l com un llast, com un valor ja amortitzat, van tancar files amb ell. I l’ara inhabilitat va tornar a la portada de la política catalana, i a ser un actiu que cotitza a l’alça, més fort que vuit dies abans per comparèixer al Parlament a explicar-se sobre el possible finançament irregular de CDC. Si l’ofensiva de l’Estat contra el procés té una cèl·lula directora, aquest cop se li ha descontrolat el timing : la ràpida sentència del TSJC ha vingut a tapar (almenys, de moment) l’impacte de les sinceritats sobrevingudes dels Montull i Millet.

Quart. Comprenent-ho així, les veus més intel·ligents de l’unionisme local -aquelles que anhelen veure l’expresident condemnat per corrupció, de cap manera ennoblit pel martiri polític- s’han apressat a suggerir per a Mas, Ortega i Rigau “ el indulto para pacificar y reconstruir ”. Massa tard: si una absolució ja era inassumible per al govern de Rajoy, un indult encara ho seria més, perquè no podria atribuir-lo al lliure criteri d’uns jutges. N’hi ha prou examinant la premsa madrilenya de dimarts passat. Mentre que només El País considerava la sentència “ponderada”, les altres capçaleres se sorprenien davant “ una pena tan baja ” i, de passada, evidenciaven que no s’havia tractat de perseguir conductes, sinó de castigar intencions polítiques.

El Mundo, per exemple, va parlar d’una “ condena testimonial ”, d’una “ sentencia muy generosa para con los acusados ”; “ en la práctica es como si [Mas] no hubiera sido condenado ”. I concloïa: “ Saltarse la ley en algo tan trascendental como la soberanía nacional proponiendo el desmembramiento del Estado sale demasiado barato para sus promotores. Un muy mal precedente ”. Per la seva banda, l’Abc es referia a les “ cortas penas de inhabilitación ”, denunciava que “ el Tribunal ha hecho delirantes equilibrios en el alambre para reducir de diez a sólo dos los años de inhabilitación a Mas”; i reblava: “ La generosidad de un Tribunal con un magistrado nombrado a propuesta nacionalista del Parlamento catalán ha sido evidente ”. El 92% dels seus lectors, en sintonia amb el diari, creien “ insuficiente ” la condemna a Artur Mas vint-i-quatre hores després de conèixer-la. Fins i tot el governamentalíssim La Razón donava per establert que “ la opinión pública percibirá como escasos los dos años de inhabilitación ” per a castigar qui ha ordit “ un ataque frontal a la Constitución y al principio de la soberanía nacional ”.

Cinquè. En aquestes condicions ambientals, esperar de Mariano Rajoy una iniciativa de gruix, una proposta (competencial, financera o altra) agosarada, capaç de modificar el frame polític català vigent des del 2012, és completament il·lusori. Encara que, violentant la seva naturalesa més profunda, Rajoy volgués o pogués fer-ho, no li ho permetrien.