El coneixement universal

Avui en dia ens costa entendre com es podia aconseguir tal quantitat de coneixements en una sola vida. I, en efecte, podria semblar que un home com Leon Battista Alberti hauria necessitat diverses vides per parlar com ho va fer de pintura, arquitectura, música, escultura, poesia, política i un llarg etcètera de disciplines. A més, va construir alguns dels edificis més emblemàtics del Renaixement. I va fer tot això en una sola vida de durada mitjana. I el que més sorprèn és el seu control del ritme, l’osmosi entre els seus diferents textos, la seva fugida de l’excés, la seva capacitat per a la depuració. A mesura que avançava la seva existència preferia idear que realitzar.

Devem a Alberti l’inici d’un autèntic gènere literari de vastes proporcions: la teoria de l’art. Gràcies a la seva obstinació emergeix la figura d’un protagonista que arribarà a ser extraordinàriament complex: l’ artista nuovo. L’artista ja no és només un artesà coneixedor de les tècniques de construcció en cada camp sinó algú que es confronta amb la necessitat d’aconseguir la bellesa. Els textos d’Alberti són un magistral exercici de fusió entre el que és vell i el que és nou, entre la tècnica constructiva i la reflexió estètica.

Potser la més gran de les seves troballes és el projecte arquitectònic, una proposta sense precedents que segueix en plena vigència en l’actualitat. L’arquitecte era convidat a traduir el que tenia a la ment i a anticipar-se al que seria la realització. En el seu gran llibre d’arquitectura De re aedificatoria, Alberti proposa el triple principi que ha de regir en tota construcció: fermesa, utilitat i bellesa. També, ocupant-se de tota la ciutat i no només d’edificis singulars, dona inici a l’urbanisme modern. El millor era que Alberti no esquivava la contradicció. Era, al mateix temps, pragmàtic i meravellosament utòpic.