Confessions d’un món que s’acaba

Sant Cugat del VallèsQui confessa els confessors? El jesuïta Josep M. Benítez-Riera, exdegà de la facultat d’història de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i el poeta agnòstic -i gnòstic- Valentí Gómez-Oliver, han reunit en un llibre 38 “confessions” de jesuïtes intel·lectualment rellevants que s’han prestat a respondre un extens qüestionari en què se’ls demana des de la seva visió sobre la dona fins al seu concepte de naturalesa, els seus gustos estètics (incloent-hi els gastronòmics) o com veuen l’Església en el món d’avui i la seva posició respecte d’altres religions. Confesiones de jesuitas (Libelista), un llibre que supera les 600 pàgines, es presenta aquest divendres al Pati Maning (19.00 h) amb els dos autors en un acte conduït per la periodista Mònica Terribas.

Es tracta d’una obra que ja va tenir una versió més reduïda el 2003, i que ara es presenta ampliada amb aportacions, per exemple, del teòleg progressista José Ignacio González Faus o de l’actual general dels jesuïtes, Arturo Sosa Abascal, i el seu antecessor, Adolfo Nicolás. En conjunt, es tracta d’un exercici per fer parlar amb llibertat, sense censures ni autocensures, i des de la intimitat (fins allà on cadascú vulgui) personalitats rellevants de l’orde més gran de l’Església catòlica, que ara per primer cop després de gairebé mig mil·leni de la seva fundació ha donat un papa, el reformista Jorge María Bergoglio, el papa Francesc. De fet, d’aquí tres anys, el març del 2022, en farà 500 que Sant Ignasi va experimentar la seva transformació espiritual a Manresa, a la cova a tocar del riu Cardener, on es va inspirar per escriure els seus Exercicis espirituals : “En tot servir i estimar”. L’orde es va fundar el 1540.

Aquestes confessions, en tot cas, arriben en un moment de rellevància institucional i de balanç històric per als jesuïtes, però també de sacsejada per a l’Església catòlica, per exemple amb la cascada de denúncies d’abusos sexuals a menors que estem vivint els darrers anys, també a Catalunya, on els mateixos jesuïtes s’han compromès a obrir una investigació interna. El tema dels abusos no és tractat directament al llibre, tot i que hi treu el cap. El més explícit és el poeta i periodista Pedro Miguel Lamet, que en els seus anys d’exercici professional en diferents mitjans es va trobar sovint amb censures, sobre aquest i altres temes, sempre al voltant de la idea que “els draps bruts es renten a casa”. “Avui la qüestió de la pederàstia és una prova definitiva de les conseqüències d’aquella ocultació”, afirma sense embuts.

A través de la visió de la dona, també emergeix part del problema. “¿No fa riure preguntar-me sobre la meva visió del món femení quan durant quinze anys se’ns va aconsellar que no miréssim cap dona a la cara, i quan la vocació en el matrimoni es considerava una vocació de segona categoria?”, diu el basc Juan Plazaola, historiador de l’art i filòsof mort el 2005. O encara més contundent es mostra l’orientalista nord-americà Robert F. Taft: “Alguns capellans i religiosos senten una fòbia evident per les dones i són incapaços de relacionar-s’hi amb normalitat. Jo no tinc aquest problema”. El teòleg Jon Sobrino, establert des de fa anys al Salvador, també fa una crítica severa: “Existeix, tràgicament, el masclisme cultural històric, i per això hem de demanar perdó. I per moltes voltes que hi doni, no entenc que la feminitat no acabi de ser acceptada a l’Església i que això no es reflecteixi en els drets de la dona. Sacerdoci, acostar el Déu bo a la Terra, per què no pot fer-ho la dona?” I, encara, en aquest cas sobre el celibat, el teòleg i escriptor català Víctor Codina recorda com el van voler expulsar de la Universitat Catòlica Boliviana quan es va saber que, temps enrere, havia defensat a Espanya la possibilitat que un dia el celibat sacerdotal no fos obligatori, cosa que permetria veure la diferència “entre el sacerdoci diocesà i el religiós”.

Naturalment, el llibre és molt més que això. Molt més que les polèmiques. És un retrat coral -la suma de molts autoretrats- de com pensa el món jesuític, de com veu la societat d’avui una certa elit des del seu compromís intel·lectual i social. És, sens dubte, més una obra de reflexió que de denúncia, que tanmateix conté una forta càrrega autocrítica. Benítez-Riera i Gómez-Oliver, units per una vella amistat forjada a Roma i que ja van col·laborar en la confecció del documental L’agudesa d’un savi sobre el pare Batllori (referent intel·lectual per a Benítez-Riera), entenen aquest volum, que s’ha bastit sense presses, amb el pas dels anys, com una contribució a l’evolució de l’Església i de la companyia. “O potser són les confessions d’un món que s’acaba”, es pregunta Benítez-Riera, mentre que Gómez-Oliver hi veu reflectits tres grans conceptes lligats a la vocació ignasiana: “Un gran sentit de solidaritat, un esforç per trobar la veritat i un gust per la feina ben feta i per l’austeritat”.

Quina Església per al futur?

El català Miquel Batllori, un dels grans historiadors europeus de la cultura, abans de morir el 2003 va deixar escrit el seu testimoni per a aquest llibre, en el qual retratava l’Església d’inicis del segle XXI com “un fracàs de l’esperançador Concili Vaticà II”. No era optimista. El teòleg i poeta egipci Henri Boulad, defensor del diàleg entre el món cristià i musulmà, defensa que “és urgent comprendre que el cap de l’Església universal no és el Papa sinó Jesucrist. És urgent comprendre que l’Església catòlica no és el Vaticà”. I el belga Jos E. Vercruysse, historiador expert en Luter, Calví i la mateixa companyia de Jesús, i mort a Lovaina el 2017, afirma que “la qüestió principal que ha d’afrontar avui l’Església catòlica és si seguirà amb la seva manera d’actuar burocràtica, centralista i imperialista, facilitada per la globalització i els moderns mitjans de comunicació social. O si es renovarà i es configurarà a si mateixa com una comunió d’esglésies locals en les quals regni l’obertura, la confiança i la sinceritat”.