Confesso que he patit

‘UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT’

SALA BECKETT 10 DE JULIOL

“Pariràs amb dolor”, diu la maledicció bíblica. Un dolor que s’oblida quan la mare acull en braços el nadó que mou les manetes. Però, ¿com es cauteritza el dolor d’una mare que pareix un nadó mort? La mort perinatal, la que es produeix entre les 28 setmanes de gestació i els deu dies de vida, és mes freqüent del que podríem pensar. Però són coses de les quals no es pot parlar.

Una gossa en un descampat justament parla d’una mare gestant que afronta la decisió de seguir un embaràs amb quasi nul·les possibilitats d’arribar a bon port o deixar que la medicina aturi el cor del fetus que ella sent com batega. Una decisió que va haver d’afrontar la dramaturga i psicòloga Clàudia Cedó fa uns mesos i que ella mateixa ha convertit en un text teatral rabiosament emotiu, terriblement tràgic.

Una catarsi alliberadora

L’obra ha sigut, doncs, una catarsi alliberadora que esmicola el tràngol pel qual passa la mare i que al mateix temps contraposa i fa convergir el realisme dels fets amb la ficció teatral. I que al final, paradoxalment, ha donat a llum un text colpidor, emocionant i també poètic. Sí, en aquesta gossa hi ha poesia. En aquesta tragèdia hi ha esperança, fins i tot cops d’humor i, sobretot, hi ha una enorme valentia.

Amb Una gossa en un descampat Clàudia Cedó ha escrit la seva obra més rodona, la més ambiciosa i la més emotiva, en la qual mostra també un magnífic domini d’una estructura narrativa gens lineal. Tot un encert el de desdoblar el personatge protagonista, la Júlia i el seu alter ego, per fer paleses les contradiccions i reflexions a les quals s’enfronta la dona. Un gran text i una magnífica direcció de Sergi Belbel. El millor Belbel esprement tant els elements tràgics com la poètica de la funció i que aconsegueix colpir els espectadors, que al final de l’obra, dempeus, aplaudeixen. Una feina amb unes brillants composicions de tots els intèrprets. Imprescindible.