Confieu...

La conselleria de Salut ha fet un molt bon vídeo (i m’alegra que el vídeo hagi donat feina a càmeres, actors, muntadors i guionistes) per explicar a les famílies que les proves PCR que es fan als infants, a les escoles, no són tan invasives com les que se’ls farien als CAP. Això respon al fet que hi ha famílies que no han signat l’autorització per permetre-les, perquè demanen que els nens que han de fer-se fer les proves puguin estar acompanyats de mare, pare o tutor. Ara les escoles poden decidir si ho permeten o no.

Cada nen és un món, i això ho sabem molt bé els pares. La meva, a P3, duia un ninot més gros que ella i si no l'hi deixaven tenir, patia de veritat, perquè era la seva salvació. Només jo sabia el que el ninot significava a la nostra vida i segur que hauria sigut fàcil, per a qualsevol altre, ridiculitzar-nos i dir –amb raó– que un ninot és només un ninot.

Però va haver de superar l’absència del ninot (encara el tenim). I la primera injecció, i la segona (que ens va fer més mal a nosaltres). I la mort d’una mascota. I gràcies, que va ser només una mascota. Vull dir que els nens a l’escola, si són de patir, patiran per moltes coses que no són la prova PCR. Patiran a piscina, patiran fent tombarelles o saltant al plint (quin terror, el plint). Patiran sortint a la pissarra i havent de recitar un poema davant de tothom. Patiran al menjador, a punt de perbocar, si no els agraden les mandonguilles o el greix del pollastre i la monitora els hi fa menjar. Patiran, sobretot, perquè els pares se’n van i els deixen allà, amb aquells desconeguts. Patiran segur. I el patiment passarà. I la prova PCR no és ni de bon tros el patiment més gros que tindran si són de patir.

Si la mestra d’infantil és amb ells a psicomotricitat i quan els pares se’n van a treballar, serà amb ells, també, fent la prova PCR. Els infermers són cracs, saben tractar els petits. Les mestres també. Hi hem de confiar.