El conflicte entre els EUA i la Xina

El febrer del 1946 George Kennan, chargé d’affaires de l’ambaixada dels EUA a Moscou, va enviar un llarg telegrama, the Long Telegram, a Washington que va configurar la política americana durant mig segle, des del final de la guerra fins a la caiguda del Mur, inici de la desaparició de l’URSS. “Només cal contenir l’URSS, el Kremlin no tindrà escrúpols per retirar-se davant d’un poder superior. Les seves ineficàcies i conflictes nacionals acabaran ensorrant un imperi en aparença sòlid i ferm, en realitat feble i internament confrontat”.

Els paral·lelismes entre aquest conflicte polític i l’actual entre la Xina i els EUA, de moment de naturalesa essencialment econòmica, són només parcials -com menciona Arne Westad de la Universitat de Yale en un recent article a Foreign Affairs -. La Xina és una dictadura marxista de partit únic i l’URSS també ho era, però la situació interna no és equivalent si contraposem l’èxit econòmic xinès i el fracàs soviètic en aquest camp o les respectives estructures polítiques -un imperi, l’URSS, amb molts pobles, religions, ètnies i llengües; i un estat, la Xina, amb una ètnia i llengua predominant.

L’entorn mundial ha canviat també en aquest mig segle, passant de la bilateralitat a la multilateralitat.

Hi ha un argument sòlid, que no podia sostenir l’URSS, que sí que sosté la dictadura del Partit Comunista Xinès (PCX): l’èxit econòmic i l’augment sense precedents de la rendes dels ciutadans. La protecció que el PCX ha suposat no és objectivament rebatible malgrat que la xinesa no sigui una realitat tan simple. Els fracassos del Gran Salt Endavant, de la Revolució Cultural i de Tiananmen són feixucs i no permeten sostenir una absoluta seqüència d’èxits, lineal i ascendent. Però també és cert que en els darrers quaranta anys, sense grans guerres ni conflictes i amb un creixement econòmic espectacular, la utilitat del PCX ha sigut una realitat poc qüestionable.

La política al mar de la Xina, amb la creació d’illes artificials per consolidar el domini d’una àrea rica en recursos naturals, la política agressiva respecte a Taiwan o els conflictes a Hong Kong, han reduït la simpatia per la Xina a l’est i sud-est asiàtic des de Corea del Sud al Japó, Indonèsia i el Vietnam. El 66% dels sud-coreans aprovaven globalment la política xinesa el 2002, ara només el 34% ho fan. El temor a la potència econòmica de la Xina, i la seva presència política en l’entorn proper, és similar i paral·lel al que representava per a Europa la presència militar i política de l’URSS. Per a l’URSS el conflicte amb els EUA era de suma zero: allò que guanyava el món capitalista ho perdia el socialista. Per a la Xina, el problema no es presenta a nivell global, sinó local. Per a la Xina, el problema és evitar la presència d’Occident a l’àrea d’influència pròpia. El conflicte es presenta en termes econòmics més que polítics o militars, com era en el cas de l’URSS.

Kennan assenyalava, en el telegrama, que el perill més gran en el conflicte amb l’URSS era “que els EUA mostressin desunió, indecisió o desintegració interna”. La política exterior americana en aquest mig segle ha sigut coherent i segura, tant per als adversaris com per als aliats. L’OTAN era fiable, i la defensa d’Europa occidental de l’agressió del Pacte de Varsòvia, creïble i sòlida.

Avui el fet que els EUA hagin abandonat el Tractat Comercial Transpacífic i l’Acord de París contra el canvi climàtic i la seva distància creixent amb la UE són una font de feblesa i qüestionament per a la seva política exterior. És com si, després de fundar l’OTAN, se n’haguessin enretirat o haguessin negat la protecció militar i política als seus aliats en plena Guerra Freda. La imprevisibilitat de la política aranzelària dels EUA elimina dosis de seguretat que una gran potència sempre ha de demostrar a aliats i enemics. En el curt termini, certes polítiques de l’administració Trump poden haver estat encertades, però en el mitjà i llarg han estat destructives per la desconfiança i la inseguretat que han creat. L’administració Trump ha abandonat l’estratègia pel tacticisme i això tindrà conseqüències determinants en el llarg termini. No tant en el curt termini, però ja es perceben.

El conflicte amb la Xina és el més transcendent per a Occident ara mateix, però no es pot deixar de banda Rússia, també enfrontada per quasi un únic conflicte, l’est d’Ucraïna, que té una importància considerable però limitada. L’associació de les reserves naturals de Rússia amb la població i poder econòmic de la Xina representa un perill per a l’estabilitat econòmica i política d’Occident. La màxima por durant la Guerra Freda va ser l’aproximació de l’URSS i la Xina. Ara el perill no és hipotètic, com llavors, sinó que si l’enfrontament econòmic amb la Xina es manté i el polític amb Rússia no es redueix, amb la convergència dels dos perills les probabilitats es multipliquen i no se sumen, i ens trobem davant més que una hipotètica possibilitat.

Paradoxalment, el problema dels EUA ara és la manca d’estabilitat interna i el precari equilibri de poders -base de la Constitució americana-, que deixa al descobert i afebleix la seva política exterior. Si el sistema polític no és capaç d’eliminar aquesta inestabilitat, produïda en primer lloc pel president Trump i el seu entorn, s’acabarà traslladant al món amb conseqüències del tot desconegudes, però també del tot transcendents.