La conquesta d’Amèrica: demanar perdó?
Catedràtic D’història Moderna De La UabEn els últims temps, i per diverses circumstàncies, la conquesta espanyola d’Amèrica sembla estar de moda. Si bé el moviment indigenista nord-americà portava un temps mostrant-se recelós pel que fa a figures com fra Juníper Serra i cert regidor de Los Angeles va insistir en la retirada d’una estàtua de l’almirall Colom d’un parc d’aquesta ciutat a finals del 2018, la veritat és que la demanda feta pel president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, al rei d’Espanya sol·licitant-li disculpes oficialment per fets esdevinguts fa mig mil·lenni pot resultar xocant a alguns. Però no ho és. Anem per parts.
Era fàcil aventurar que algú amb la trajectòria política del president López Obrador no deixaria passar l’oportunitat que li oferia una efemèride com el cinquè centenari de l’inici de la conquesta de l’imperi mexicà per Hernán Cortés. Deixant de banda el fet, factible, que López Obrador, almenys durant alguns dies, oculti a l’opinió pública molts dels greus problemes que afecten el seu país, la veritat és que ja és hora que des d’aquest costat de l’Atlàntic s’assimilin algunes coses. El problema de fons, al meu parer, és que, pel que fa a la conquesta, mai es van voler acceptar els molts mals, les moltes tragèdies, que tota actuació imperialista comporta. Només una ideologia conservadora, nacionalcatòlica, racista i imperialista hereva del franquisme ens permet sostenir avui dia, en ple segle XXI, que el colonialisme espanyol va tenir aspectes positius. Fins i tot aspectes civilitzadors, com ha manifestat una de les ments preclares del Partit Popular, el senyor Hernando. Encara hi ha qui es nega a considerar la conquesta espanyola de les Índies com una tragèdia de dimensions colossals. En l’imaginari de la nació espanyola va quedar establerta una veritat indiscutible, gairebé sagrada, ja que és un dels seus màxims fonaments: la conquesta d’Amèrica va ser un fet transcendent per a tota la humanitat, del qual som els únics i brillants responsables, ergo, aquest fet tan fonamental per a l’esdevenir de la civilització no podia ser tacat per cap crítica. La història oficial, ja que aquest és el drama, de la conquesta d’Amèrica mai es va posar en la pell del vençut. És que no hi va haver vençuts, senzillament. La historiografia americanista va crear un discurs en el qual en la conquesta d’Amèrica la guerra no va tenir rellevància ni, gairebé, víctimes; va ser un imperialisme sense explotació; va ser un colonialisme amable i heterodox, ja que, en lloc de sostreure, enriquia: va proporcionar una llengua, una cultura, una civilització... No va arrasar res important, ja que poc hi havia d’important que es perdés. Mai es va voler contemplar el fenomen com el que va ser: l’explotació d’un continent i la seva gent per uns invasors estrangers, els ancestres dels quals també van ser envaïts per uns altres abans. Si no ens van demanar perdó tampoc el demanarem nosaltres. No es tracta exactament de perdonar, però sí d’entendre el que va passar sense presentismes, apriorismes ni falses erudicions. Hauríem d’aprendre a acceptar qualsevol crítica constructiva sobre el nostre passat perquè només d’aquesta manera analitzarem i coneixerem millor la nostra realitat present. Criticar la gesta de Cortés no s’ha d’entendre com un insult cap a la societat espanyola actual, ja que no ho és. La història és fonamental per a la nostra societat, per això no hauríem de deixar-la en mans dels polítics.
